dimarts, 16 de novembre del 2010

Joan Ferré i Dertosa Ibera Ilercavona (5º dia de campanya)

0 comentaris

Avui és un d'aquells dies que difícilment un pot oblidar. Sí divendres passat ens vam concentrar amb Tarragona, avui tocava fer el mateix amb la capital de les Terres de l'Ebre, Tortosa. Però com això és un diari, anem pel principi de la jornada, que com ja comença a ser habitual, agafant el Catalunya Express de les 10:28 d'Altafulla cap al sud. Un cop a Tortosa ens recull l'Albert Mariño.

Després de passejar una estona per la vora de l'Ebre, contemplar la magnifica Catedral de Tortosa i gaudir de l'Escorxador com a símbol del modernisme català, ens hem dirigit cap al Mercat Municipal on hem estat dues hores bones explicant a la gent el projecte de Solidaritat Catalana. Si a tota la demarcació només votessin ells, crec que tindríem la majoria absoluta assegurada, tot i que hem pogut palpar que la decepció de la ciutadania amb la classe política actual és aclaparadora.

Un cop les parades del Mercat anaven tancant, nosaltres hem anat a dinar, just al costat del monument franquista que CiU ha votat en contra de retirar. Allà havíem quedat amb uns adherits del Maresme (nascuts a Tortosa) per dinar, però nosaltres vam arribar tard, pel que només vam poder fer el cafè plegats. Un d'aquets tortosins era en Joan Ferré Almela, de 92 anys d'edat però amb una vitalitat sense fi.

Prenent una copa de cava, en Joan ens explicava diversos episodis de la història del país, des dels inicis de l'antiga Dertosa Ibera Ivercavona fins a la Batalla de l'Ebre, que en Joan va viure a primera línia del front de Guerra. Mentre ens explicava la duresa d'estar al front no va poder evitar plorar, emocionant-nos tots plegats i fent-nos recordar com els nostres avis i àvies van lluitar i donar la vida pel nostre país enfront la invasió del feixisme espanyol.

I al vespre jo no vaig poder evitar emocionar-me tampoc... si en Joan Ferré amb 16 anys, i tota aquella generació d'homes i dones, va haver d'agafar el fusell i anar al front a defensar la democràcia i la llibertat de Catalunya, què no podem fer amb el nostre vot el proper 28 de novembre? Només per respecte als que hi van deixar la pell ja hauríem de votar independència.

dilluns, 15 de novembre del 2010

Continuar treballant (4º dia de campanya)

0 comentaris



09:10. Missatge al mòbil d’en Jordi Molinera: “El Periódico SI 0-2. Racometre (RAC1 SI 2-4 TGN 1, BCN 0-2, GIR 1. Rcat 1 per Lleida. Anem molt bé!”. Si dissabte de tornada de Gandesa cap a Altafulla comentavem amb en Ramón Roig l’enquesta del CIS, avui hem rebut una injecció d’optimisme amb l’enquesta de RAC1, que segons Jordi Basté, tenim assegurat un escó per Tarragona.
Tot i començar el dia veient que la feina feta està donant els seus resultat, pel matí he tingut una reunió per preparar uns materials de la meva assignatura amb la gent del meu Departament de la Facultat. No ho havia dit encara, però durant la campanya continuo exercint com a professor de Dret Constitucional a la UPF, tant en classes de Grau com d’un Màster. Solidaritat està integrada per gent que venim de diversos àmbits socials i professionals. Aquesta és l’unica manera d’acabar amb el cercle vicios dels polítics professionals que ens han dut a la ruina.
Després d’un intercanvi de trucades amb l’Albert Pereira, he tornat a la meva feina al despatx de la UPF per preparar unes classes d’un Master a Bilbao que tinc dilluns i dimarts que ve. Un cop acabada la feina a Barcelona, cap a Estació de França a agafar el tren cap a Altafulla i, a mitja tarda, reunió del Comité de campanya a la nova seu de Solidaritat Catalana a Tarragona, just al costat de l’Ajuntament.
Per ara, i tenint en compte que el 28N farà 4 mesos de la creació de Solidaritat, les coses van prou bé. La nostra gent ho veu, i això encara ens motiva més. Fa una setmana patiem per l’acte de demà dimarts a Tortosa, al Palau Felip Pedrell, però els nostres adherits i voluntaris de la la capital de les Terres de l’Ebre altra cosa no tindràn, però optimisme i ganes de treballar desinteressadament no els hi falta.
Al Camp de Tarragona també es treballa a tota maquina. Visita de la Núria Cadenes per Valls, Reus i Tarragona aquest cap de setmana amb gent de l’esquerra independentista, presentació a Altafulla amb en Jaume Renyer, l’Albert Pereira “on tour” per la Conca de Barberà i el Priorat. Molta gent ja m’ho ha dit: ja voldrien alguns partits parlamentaris tenir la estrucutura que tenim, i sobretot, la il·lusió que hi ha. Estic convençut que això es reflexarà el proper 28N... i si el Conde de Godó diu que tenim de 2 a 4 diputats, feu-me un favor, multipliqueu per 2.

dissabte, 13 de novembre del 2010

De Deltebre a Gandesa passant pel Delta (2º dia de campanya)

0 comentaris
Fent una volta pel Delta, darrere de Riumar.

Si hi ha un territori del país que ha patit més els darrers anys és se'ns dubte les Terres de l'Ebre. Ha Solidaritat Catalana per la Independència en som conscients, i ja a l'acte que vam fer a Mora d'Ebre vam signar un compromís polític contra el cementiri nuclear, tal i com ens va demanar la gent de la Coordinadora Anticementari Nuclear de Catalunya. D'altres partits, com CiU i el PSC, s'han negat a firmar aquest compromís.

Avui teníem un parell d'actes, el primer al migdia a la biblioteca municipal de Deltebre. Tot i que ahir vam acabar tard a l'acte del Palau de Congressos (s'havia de celebrar un dia tant exitos!) avui tocava posar-nos en marxa d'hora. Llevar-se, esmorzar, comprar el diari i a les 10:30 agafar el tren cap a l'Aldea, on la Laia i l'Albert ens esperaven per anar cap a Deltebre.

Al costat de la biblioteca hi ha l'Ajuntament, presidit per una gran pancarta que crida "No al Transvasament" i ens recorda la traïció de la classe política catalana. Al 2001 la gent de la Plataforma en Defensa de l'Ebre ja va impedir l'entrada del bus de CiU, amb Felip Puig i Sònia Bertomeu (,aleshores de CiU, ara nº5 d'ERC per Tarragona), a Deltebre. 9 anys després, a Convergència les coses no han canviat gaire, i l'exconseller va de número 2 per Barcelona. Vist així, és lògic que a les Terres de l'Ebre encara hi hagi temor a un possible transvasament.

Després d'explicar els beneficis de la independència, era impossible refusar l'oferiment de la gent de Solidaritat Catalana del Baix Ebre de fer una passejada pel Delta, un paisatge únic dels país, que alguns s'han atrevit a posar en risc. Un espai on, amb les eines d'un Estat propi, esdevindria fàcilment un punt de referència del turisme de qualitat, dinamitzant l'economia local, mentre al mateix temps preservaríem l'entorn i la seva riquesa mediambiental.

Malgrat la tranquil·litat que inspira el Delta de l'Ebre, havíem de fer via i anar a dinar (gaudint així d'un altre tresor de la zona: la seva gran riquesa gastronòmica!) per després enfilar cap al segon acte del dia, aquest cop a la capital de la Terra Alta, a Gandesa, on encara ara es mante viu el record de la Batalla de l'Ebre. A l'acte, celebrat al Palau de Castellà, en Xavier Garcia (d'Alternativa Verda) ja s'ha encarregat de recordar-nos del nostre dolorós passat i l'Alex Sanchez (del Cercle Català de Negocis) ha denunciat l'actual espoli fiscal que patim al país, oferint però un futur il·lusionador si esdevenim independents.

A la Terra Alta és fàcil veure de nou com necessitem urgentment un Estat propi. Tant per fer-hi arribar la xarxa ferroviària a les 12.000 persones de la comarca i connectar-les amb el país, com per ajudar a internacionalitzar els productes de qualitat de la terra com l'oli i el vi amb DO pròpia. A més només amb la independència la gent de les Terres de l'Ebre podrà veure realitzat el seu somni de tenir una Vegueria pròpia... una conseqüència més de la Sentència del Tribunal Constitucional que impossibilita el desenvolupament de Catalunya dins d'Espanya.

Un cop acabat l'acte, ja de nit, en Ramon i la Montserrat ens tornen cap a Altafulla (mil gràcies!) i pel viatge comparem l'enquesta del CIS amb les altres que ens donen l'escó per Tarragona, recordem els moments estel·lars de l'acte de Tarragona i jo ja començo a pensar amb els actes de diumenge. Esmorzar a la Fira de Riudoms i per la tarda cap a Sarral, a la Conca de Barberà, així doncs, només arribar a casa un iogurt i a dormir!

divendres, 12 de novembre del 2010

Revolucionant Tarragona (1º dia de campanya)

0 comentaris


Després d'una llarga precampanya, que per a Solidaritat Catalana ha significat una autentica marató d'actes per donar-se a conèixer arreu del Principat, ahir vam iniciar l'sprint final. 15 dies per convèncer que la gent que estem a les llistes de SI som la millor opció per donar acció política independentista al Parlament a partir del proper 28 de novembre.

De fet, la campanya electoral la vam començar dijous a la nit fent l'enganxada de cartells a la Rambla Nova com mana la tradició. Més enllà d'aquesta tradició, em va sobtar que quan els simpatitzants de Solidaritat Catalana cridaven "independència, independència" al centre de Tarragona, la reacció de la gent de CiU va ser callar. Res més, això és el canvi? Lamentablement és el de sempre.

Més enllà d'aquesta anècdota, la nostra activitat començava en poques hores, ja que divendres al matí ja estàvem passejant pel Mercat Central de Tarragona amb en Joan Laporta, creant una autentica revolució d'il·lusió, i el que és més important, recollint suports pel projecte independentista de Solidaritat Catalana, malgrat l'intent de certa premsa de silenciar-nos.

Després del bany de masses (a DelCamp.cat comparaven en Joan Laporta amb una estrella de rock) tocava anar a la URV, on juntament amb l'Alfons Civit, vam demanar el vot als vora 150 estudiants (que per ser divendres...) que havien a l'Aula Magna, i el missatge davant la comunitat universitària és clar, o assolim l'Estat propi o la Catalunya autonòmica ens porta de cap a la ruïna i la conseqüent desvertebració de la universitat pública catalana.

Si algú que no l'hi interessa que no s'inverteixi en educació (a part dels i les estudiants) és el món empresarial, amb qui vam dinar, que demanen mà d'obra preparada, i així anar desenvolupant l'economia del Camp de Tarragona i creant llocs d'ocupació. Un cop dinats, passejada per la Rambla Nova i a buscar sort tocant ferro al Balcó del Mediterrani, convidant als tarragonins i tarragonines a l'acte que va ser la cirereta del dia: omplir el Palau de Congressos de la ciutat.

A aquesta festa que vam compartir amb vora 900 persones, a part d'en Joan Laporta i jo mateix, també hi van participar en Xavier Almagro, l'Albert Pereira i l'Uriel Bertran. Tot un luxe! La sensació és de que, malgrat el que puguin dir els poders fàctics, anem pel bon camí. Portem setmanes coneixent la gent, el territori i els problemes del país a les nostres comarques, i ara és el moment d'aportar tota la nostra força per declarar l'Estat català per una cosa molt senzilla: volem viure millor.

Això no ha fet res més que començar!

dimecres, 10 de novembre del 2010

La il·lusió

1 comentaris

La concurrència massiva als actes de Solidaritat Catalana demostra la il·lusió que generen les nostres propostes i perfila l’èxit esclatant que obtindrem a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. I no és estrany, SI és l’única proposta política que planteja l’únic projecte viable per Catalunya: la construcció d’un Estat propi a la Unió Europea. Després de les profundes agressions rebudes des de l’Estat Espanyol contra l’autogovern la majoria de la ciutadania comença a constatar que només amb la independència gaudirem de plena capacitat de decisió i de recursos per superar els reptes que tenallen la nostra societat.

Persistir en l’autonomisme, o aprofundir en utòpiques singladures sobre l’Espanya federal, no farà res més que conduir a la frustració, a la inoperància, a la ruïna social i econòmica i a la devastació cultural. L’estament polític que fins ara ocupa el Parlament de Catalunya no pot continuar ancorat en la mentida ni en la pantomima d’unes institucions condemnades a l’absència de poder polític. Per a ells fins ara ha estat molt còmode defugir la responsabilitat de ser plenament sobirans: escalfaven un escó, cobraven una nòmina i gaudien d’unes prerrogatives sense adoptar cap solució. Això s’ha acabat. El poble de Catalunya ja ha dit prou. És massa evident que dins d’Espanya no farem res més que suportar noves humiliacions i noves espoliacions.

Només SI, a través de la candidatura liderada per Joan Laporta, compta amb la capacitat i l’entusiasme per consolidar la majoria parlamentària necessària per portar el país a la llibertat. Us encoratjo a que assistiu als nostres actes de campanya i us deixeu encomanar de l’esperança de treballar junts per la Catalunya rica i pròspera que serà aquest nou Estat de la Unió Europea.  

dimarts, 9 de novembre del 2010

Solidaritat del Camp, gent del llamp

0 comentaris
Avui us deixo amb un petit article de suport que ha escrit al seu bloc l'amic Jaume Renyer. Gràcies Jaume!



Abans d'ahir l'acte de pre-campanya de Solidaritat Catalana per la Independència a Valls va ésser tot un èxit d'assistència. Un indicatiu més que fa preveure que la candidatura que encapçalen a Tarragona Hèctor López Bofill, Albert Pereira i Caritat Garcia està arribant a la base electoral independentista en aquestes comarques.

La campanya electoral a la circumscripció de Tarragona prefigura els canvis que a nivell nacional es perceben entre les diverses formacions independentistes. Esquerra, amb la generació 2.O del clan de l'avellana al capdavant, pot experimentar una notable davallada assolint un únic diputat. Solidaritat pot obtenir-ne un altre i Reagrupament, evidentment, cap. El fet que en tan sols tres mesos SCI hagi articulat un discurs consistent i unes llistes solvents, escollides democràticament no per cooptació, només s'explica per l'existència d'un gruix social mancat de referència política. Després de la involució en els plantejaments nacionals d'Esquerra, hi ha molta gent disposada a recolzar una proposta independentista i de regeneració democràtica creïble. 
 
L'acte d'inici de campanya el proper divendres 12 al palau de congressos de Tarragona, un escenari que ningú altre s'ha atrevit a llogar, serà una altra fita en la cursa electoral de Solidaritat i el preludi de la conformació d'un projecte polític després de les eleccions a l'alçada dels reptes que el país té plantejats.
 
 

diumenge, 31 d’octubre del 2010

Solidaritat a Llorenç del Penedès

1 comentaris
Anna Arqué: “Solidaritat és l’eina per dotar l’independentisme d’acció política”

Tot just quan es compleixen 3 mesos de la creació de la nova coalició independentista liderada per Joan Laporta, Solidaritat es planta a les properes eleccions amb el seu Manifest electoral aprovat gairebé per unanimitat entre els seus adherits. El cap de llista per la demarcació de Tarragona, Hèctor López Bofill, va aprofitar l’acte del partit a Llorenç del Penedès per explicar als assistents part del Manifest.

D’esquerra a dreta: Josep Maria Calaf, Hèctor López Bofill, Anna Arqué i Núria Coral.


Crear un partit del no res, a 3 mesos de les eleccions i amb un sistema català de partits molt definit no és fàcil. Un exemple n’és les rigoroses normatives del CAC de prohibir qualsevol tipus de publicitat electoral, tant a les emissores de radio com televisions, ja siguin privades o públiques. Per a Hèctor López Bofill aquesta maniobra de l’stablishment respon a la por dels actuals partits parlamentaris de perdre les seves quotes de poder enfront noves formacions polítiques com Solidaritat Catalana, disposades a oferir a la ciutadania un nou model.

Per López Bofill el proper 28 de novembre s’ha d’apostar per aquelles candidatures que apostin per passar de l’actual sistema autonòmic cap a l’Estat propi. “Ara mateix tenim un Parlament de fireta. Ni pot decidir sobre la reforma laboral, ni participar en la reformulació del sistema de caixes. Hem de dotar al nostre Parlament d’un poder polític real per solucionar així els problemes reals del poble, i això només és possible amb una declaració  unilateral d’independència”, ha reclamat el cap de llista per Tarragona de Solidaritat Catalana per la independència a Llorenç del Penedès, acompanyat pels candidats penedesencs Joan Maria Calaf i Núria Coral, i de la candidata per Barcelona, Anna Arqué.

El candidat de Solidaritat Catalana ha lamentat que “enfront la situació d’agressió continua cap a Catalunya, els líders polítics opten per arronsar-se i no ser ni capaços de tornar a presentar-se davant dels seus antics votants, com és el cas del President del Parlament, Ernest Benach, que després de rebutjar la ILP a favor d’una consulta nacional, opta per presentar-se per la demarcació de Barcelona, tot i ser de Reus, i així assegurar-se una cadira a la propera legislatura”.

El vendrellenc Josep Maria Calaf, número 5 a les llistes per Tarragona, ha volgut lamentar la insistència d’instal·lar aprop de Llorenç del Penedès el macropoligon de distribució de mercaderies “LogisPenedès”. Per Calaf “La construcció del Logis suposarà un gran impacte mediambiental per a tot el Penedès, i malgrat la insistència d’alguns, la nostra Vegueria no pot assumir aquest cost tant alt que se’ns demana”.

Arqué, que va tenir una alta implicació en les tres primeres onades (13 de desembre, 28 de febrer i 25 d’abril) de les consultes per la independència de Catalunya com a responsable de comunicació exterior de la Coordinadora, ha lamentat la poca implicació dels partits polítics en el procés cap a la independència. Per Arqué, “la seva inactivitat social i parlamentaria ens han obligat a aquells que actuàvem de forma voluntària a organitzar-nos per dotar a l’independentisme d’una acció política real.”

La número 5 per Barcelona ha volgut destacar l’alt percentatge de dones, i l’alta capacitat d’acció política d’aquestes, que participen i formen part de les llistes de Solidaritat Catalana, tal i com ha explicat a Llorenç del Penedès, la coalició a diferència del que sol passar als altres partits, no ha tingut cap tipus per complir la paritat a les llistes. “És tot un orgull mirar les llistes i veure companyes com Isabel Clara-Simó, Núria Cadenes o Núria Coral, que enfront la passivitat del Parlament per a que es respecti la voluntat del poble català, opten per donar un pas endavant i donar exemple”.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Solidaritat a la Riera de Gaià

0 comentaris
L'exregidora i cap de llista d’Esquerra Republicana, Iolanda Roch, presenta Solidaritat Catalana per la Independència a la Riera de Gaià.


La que fou regidora del 2005 al 2007 i  cap de llista d'Esquerra Repubicana a la Riera de Gaià a les eleccions municipals del  2007, va presentar la nova coalició independentista, Solidaritat Catalana aquest divendres a la Riera. L'acte va comptar amb la participació de l'altafullenc i cap de llista per Tarragona Hèctor López Bofill i el rierenc i candidat per Barcelona, Jordi Sanchez.

Cada cop queda menys per les eleccions catalanes del 28N i Solidaritat Catalana per la Independència, coalició independentista promoguda per Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran, intensifica les seves presentacions per donar a conèixer aquest nou projecte a tots els i les catalanes. Aquest divendres va ser el torn de la Riera de Gaià, i l'exregidora d'ERC va ser l'encarregada de presentar al municipi el nou partit als seus convilatans.

Roch, que va presentar el passat 4 d'octubre la seva dimissió com a regidora després de 5 anys al ple rierenc,  ha volgut mostrar el seu suport públic a Solidaritat Catalana ja que ha decidit sumar-se a un projecte clar, concís i sense complexos, “volem la indepedència i la volem per dignitat,  perquè hi tenim dret i és possible”, pensa que és el moment de canviar les regles del joc en la relació Catalunya-Estat espanyol i Solidaritat Catalana és bon instrument per aconseguir-ho.

A l'acte, on hi van assistir una cinquantena de persones, Hèctor López Bofill va explicar com serà el procés cap a la independència si Solidaritat Catalana és determinant al Parlament que sorgeixi de les eleccions del proper 28 de novembre. Pel cap de llista de Solidaritat a la demarcació de Tarragona, la independència de Catalunya serà "un exemple de democràcia i pacifisme per a tota la societat europea, i un exemple a seguir per d'altres nacions sense Estat com Escòcia i Flandes".

Finalment també va intervenir el rierenc i candidat per Barcelona Jordi Sanchez, que va exposar perquè convé a Catalunya que esdevingui un Estat independent posant exemples clars, "durant l'estona que haurem estat aquí, Catalunya haurà perdut 5 milions d'euros. Això amb un Estat propi no ens passaria." Al finalitzar els ponents van conversar amb els assistents a l'acte, i alguns, van adherir-se a Solidaritat Catalana per la Independència.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

La Convenció Nacional

0 comentaris


Avui ens hem trobat al Palau de Congressos de Barcelona gairebé 1.500 simpatitzants i adherits i adherides a Solidaritat Catalana per la Independència. Ha estat una jornada emocionant, on plegats hem aprovat el nostre Manifest electoral, manifest que he tingut l'orgull de defensar davant de tots els assistents.

Per a tots aquells i aquelles que no heu pogut venir avui a la Convenció Nacional, us recomano fer una lectura de l'escrit que ha fet el company Jordi Casadevall (candidat de Solidaritat Catalana per la Independència per Tarragona) al seu bloc:



Aquest matí s'ha celebrat la I Convenció Nacional de Solidaritat Catalana per la Independència, que ha servit per aprovar el manifest electoral i fer la presentació dels candidats. La maquinària ja està a punt per la campanya electoral. Aquí van algunes notes anecdòtiques de la jornada.

* El marc incomparable de l'esdeveniment era el Palau de Congressos de Barcelona. L'organització, aquesta vegada, ha estat un pèl caòtica, amb cues al carrer, cues a dins i un retard en l'inici de tres quarts d'hora. Potser per "compensar", l'acte ha acabat a les quatre de la tarda. Res a objectar, tenint en compte la premura de temps en què treballa la coalició.

* L'aprovació definitiva del manifest ha estat "a la búlgara", amb només dos vots en blanc, però prèviament l'assemblea sobirana ha acceptat una esmena al text oficial en el sentit de substituir espoli per espoliació. Doncs no, espoli no està ben dit. Hi he votat a favor, és clar.

* Després ha arribat l'hora dels parlaments: la Isabel-Clara Simó, representants dels partits coaligats a Solidaritat i portaveus d'Unitat Catalana (de Catalunya Nord) i del partit flamenc independentista majoritari (que ha parlat en anglès mentre la pantalla oferia la traducció al català, amb alguns desajustos).

* Isabel-Clara Simó ha estat magnífica. S'ha posat el vestit d'augur i ens ha previngut dels tres enemics que tindrem aquesta campanya: la caverna espanyolista, els catalans espanyols i els independentistes teòrics (sí, home, aquells que no troben mai el moment). Als tres grups sabrem fer-los front com Déu mana.

* Per la seva banda, Josep Guia, el matemàtic del PSAN, ens ha ofert dos conceptes clau per interpretar bé Solidaritat: la transversalitat (per exemple, ell és d'esquerra) i la territorialitat (per exemple, ell és del País Valencià). L'incombustible Guia ens espera la setmana que ve al tradicional Aplec del Puig.

* Intercalat entre els parlaments, han passat un video publicitari que tocarà la fibra sensible. Us n'explico el final: una parella, en una nit d'estiu, veu un estel fugaç; ella li diu que demani un desig; el següent pla, el darrer, és una paraula que comença per "i": aquest és el desig que es farà realitat més aviat del que pensem.

* Ha arribat el moment dels candidats. S'han succeït els parlaments dels diferents caps de llista. Primer el de Girona, Toni Strubell, molt orgullós d'incloure a la seva llista el Santi Vilanova (verd) o la Núria Cadenas, emocionada de tants aplaudiments. Després, el de Tarragona, Hèctor López Bofill, prevenint-nos de que sapiguem destriar el gra de la palla ("que no us vinguin amb "cuentos"). I finalment, el de Lleida, que és clavadet al Montilla. De físic, és clar.

* Al final de cada intervenció, ens hem alineat al centre de l'escenari tots els candidats de cada província, mentre saludàvem com si haguéssim acabat una representació teatral. Però l'apassionant obra no ha fet més que començar.

* L'últim a intervenir ha estat Joan Laporta. Ha demanat un aplaudiment específic per a Alfons López Tena i Uriel Bertran, que han correspost aixecant els quatre dits el primer, i el puny el segon. Una magnífica lliçó pràctica del què significa la transversalitat a què feia referència Josep Guia. Una frase de Laporta? Em quedo amb la seva idea de que el moment actual, crucial, de l'independentisme és com un maridatge entre la història i el futur. Ho he trobat original i encertat. Que visquin els nuvis.


AGENDA POLÍTICA

Dilluns, 25 d'octubre. Conferència El procés cap a la Independència, a càrrec d'Hèctor López Bofill. A l'aula 314 del Campus Catalunya de la URV, a les 12,00 h.

Dilluns, 25 d'octubre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independència al Serrallo. A l'Associació de Veïns del Serrallo (c. de Salou, B, Tarragona), a les 18,00 h.

Dilluns, 25 d'octubre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independència a Alforja. Al Centre d'Amics, a les 20,00 h.

Dilluns, 25 d'octubre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independència a Picamoixons. Al Local Social, a les 20,00 h.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Utopies del concert

0 comentaris

És sorprenent que després de l’ensulsiada de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut encara hi hagi forces polítiques catalanistes que insisteixin en projectes utòpics com ho són tots aquells que demanen el consentiment de l’Estat espanyol. És una gran paradoxa política que passin per realistes o “gradualistes” propostes impossibles i es continuï desplaçant fora de l’agenda dels partits amb representació parlamentària l’únic plantejament que podem decidir des de Catalunya i que garantiria la plena disposició de tots els recursos i de totes les competències: la constitució d’un Estat propi.

Com que encara no han tingut prou d’aventures fracassades (la reforma estatutària, per exemple) Mas i la federació que presideix ens volen arrossegar a una altre fracàs assegurat per por a plantejar l’envit de la sobirania. El concert econòmic aprovat per Espanya, com diem, és molt més fantasiós que una declaració unilateral d’independència que, al capdavall, podem decidir aquí.   

Contra el que es defensa des de CiU, el reconeixement del concert per Catalunya, en l’actual interpretació sostinguda pel Tribunal Constitucional espanyol, exigiria reforma constitucional. En aquests moments, com és ben sabut, només disposen del sistema de concert a l’estat Espanyol País Basc i Navarra, fórmula de finançament que deriva de l’actualització dels seus drets històrics continguda a la disposició addicional primera de la Constitució i només reconeguda per a aquests territoris que són els únics subjectes de foralitat pública. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut deixa ben clar (Fonament Jurídic 10) que entre els drets històrics de Catalunya no s’inclouen els que es prediquen dels territoris forals (com ara el concert econòmic), això ja havia estat insinuat pel mateix Consell Consultiu en el seu dictamen sobre el projecte de reforma estatutària l’any 2005. En conclusió, atribuir el sistema de concert a Catalunya requeriria, pel cap baix, una reforma de la disposició addicional primera de la Constitució i això exigeix tres cinquenes parts de Congrés i Senat (una majoria de 210 diputats al Congrés, tots els partits polítics catalans n’aporten 47) i, si ho demanen una desena part de diputats i senadors, referèndum a tot l’estat.

Es podria argumentar que seria possible accedir a un sistema de concert només reformant la Llei Orgànica del Finançament de les Comunitats Autònomes, LOFCA (jo ho considero inviable atès el fonament que té el concert a Navarra i al País Basc en la disposició addicional primera CE), però cal deixar ben clar que això només succeiria si totes les comunitats autònomes de règim comú assumissin el sistema de concert perquè altrament s’instaurarien uns mecanismes de bilateralitat en matèria financera inconstitucionals d’acord amb la mateixa sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. D’altra banda, sembla políticament impossible que totes les comunitats autònomes de règim comú s’avinguin a aprovar un sistema de finançament en el qual moltes d’elles hi perdrien recursos. Sobre qualsevol reforma de la LOFCA s’exigirà l’aprovació per part del Consell de Política Fiscal i Financera amb representació de totes les Comunitats Autònomes. Ja vam constatar com va funcionar el sistema en la darrera reforma del sistema de finançament i com va quedar clar que, contra el mateix que es deia des de CiU, la LOFCA preval sobre l’Estatut o sobre qualsevol decisió en matèria financera que es pugui prendre des de Catalunya.

Val a dir que tots aquests mecanismes només es podrien començar a activar (i a ser avortats des d’Espanya, pel Consell de Política Fiscal i Financera, per les Corts Generals o pel Tribunal Constitucional) en el difícil supòsit que es doni la combinació política singular que anhelen Mas i CiU: majoria parlamentària a Catalunya i capacitat decisiva a Madrid per donar suport a un govern en minoria del PP o del PSOE. També cal destacar que aquest conjunt de circumstàncies només es podrien donar a partir del 2012 mentre la Generalitat va aquest 2010 ja cap a la fallida i ni Mas ni CiU semblen plantejar alternatives al període 2010-2012 que no sigui continuar emetent aquests bons de deute públic de difícil pagament.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Una nova classe dirigent

0 comentaris

La majoria de l’arc polític actual, inclosos els dirigents de CiU i d’ERC, rebutgen obrir el procés independentista perquè saben que això fulminaria els privilegis que han obtingut sota l’autonomisme. L’oposició de CiU a rebentar l’estructura autonòmica i a llançar-se cap a l’Estat propi ha estat constant i visceral.

En els moments que la mateixa dinàmica social i política portaven cap a la ruptura amb Espanya, CiU no ha fallat en la seva predisposició a cosir Catalunya amb l’Estat: així va ser durant l’elaboració de l’Estatut al 2006 amb el pacte Mas-Zapatero i així ha tornat a succeir el 2010 en què, malgrat els milions de persones abocades al carrer cridant “independència”, els vots de CiU han estat decisius per avortar el moviment de les consultes populars i, en un altre sentit, la proposta més agosarada de Mas a les properes eleccions és la ridícula (i inconstitucional, per cert) reivindicació del concert.

La retòrica de CiU de vegades s’acosta als plantejaments més encesos (votar resolucions parlamentàries a favor del dret a l’autodeterminació, parlar del dret a decidir) però a la pràctica els seus gestos són com els del PSC: votar sempre a favor de la unitat d’Espanya. CiU no té projecte més enllà de continuar gestionant (l’escassa) descentralització administrativa que ha representat l’Estat autonòmic. Malgrat que la majoria dels seus votants, les seves bases i alguns dels seus quadres creguin en l’independentisme Mas, la gent que l’envolta i l’herència del pujolisme (inclòs el mateix Pujol) creuen més en els poders fàctics del postfranquisme. Aquests, que vinculen el seu negoci al fet de continuar a Espanya, garanteixen el suport a la federació i la possibilitat de guanyar les eleccions sempre que els esmentats partits no s’extraviïn massa en aventures sobiranistes.

Per la seva part, les reticències dels dirigents d’ERC a la plena sobirania són més subtils però no per això menys manifestes. Tot i l’empenta i la novetat que va significar la majoria d’ERC aconseguida el 2003 (en bona part perquè en aquell moment l’independentisme d’esquerres també es trobava associat a una renovació de l’elit autonomista) l’ambició interna dels dirigents d’aquesta formació va consistir també en perpetuar-se en el poder en una estructutura autonòmica però aquest cop a través d’una coalició d’esquerres.

Als 23 anys de pujolisme ben bé hi podien seguir 23 anys de tripartit, van pensar els nouvinguts al govern de la Generalitat. La voluntat de pactar amb l’ordre en comptes d’apostar per la ruptura es va exterioritzar en els dirigents d’ERC des del principi del nou govern: des del passar pàgina de pressa de l’únic episodi de confrontació real amb Espanya (la reunió amb dirigents d’ETA de l’aleshores conseller primer, Josep-Lluís Carod-Rovira, i que va significar l’obtenció de més de 600.000 vots per a ERC a les eleccions a les Corts espanyoles de 2004) fins a la temptació de la cúpula d’ERC de demanar un vot afirmatiu (el “sí” crític, en deien) a l’Estatut retallat en contra del parer de les bases.

Amb Carod descavalcat de la Presidència d’ERC i sota el lideratge de Puigcercós la defensa de l’ordre autonòmic s’ha mantingut sobretot a través de reforçar la línia ideològica del partit en l’eix “dreta-esquerra” en comptes de posar èmfasi en el conflicte “Estat espanyol-nació emergent”, cosa que ha continuat significant una aposta per ungir de virtuts el PSC, el principal soci de govern i agent de l’immobilisme nacional.

Però en un moment en què l’independentisme està en plena efervescència, els dirigents d’ERC han accentuat la seva oposició a gestos de confrontació amb l’Estat tot refredant l’impuls espontani de les consultes populars municipals per la independència, expressant la seva incomoditat davant la publicació de les primeres enquestes que revelaven un suport majoritari a l’estat català (estudi de la UOC de desembre de 2009) i, en acabat, votant a la Mesa del Parlament en contra de la tramitació de la iniciativa legislativa popular de consulta popular no refrendetària sobre la independència de Catalunya i no fent res per impedir que la mateixa Mesa del Parlament cancel·lés la decisió d’impulsar una consulta popular oficial sobre la mateixa qüestió.

En el moment de la veritat, també a ERC, doncs, esfereïment i blindadge a favor de preservar l’statu quo. Això, d’altra banda, ha estat plenament compatible amb l’actitud llagotera que en ocasions els dirigents d’ERC han expressat en aquests anys de tripartit cap als mateixos poders fàctics financers i mediàtics als quals abans CiU rendia vassallatge. No es va tornar a saber res més, per exemple, de la campanya “Catalunya lliure de peatges” un cop membres d’ERC van integrar el govern de la Generalitat.

En acabat, la manca de coratge i la incompetència dels dirigents d’ERC ha abocat a la desintegració de qualsevol mena de direcció política i de projecte pautat cap a la independència, sense que, després de set anys de formar part del govern hagin creat estructures de poder social, econòmic o cultural que planti cara a les estructures hegemòniques a Catalunya desde la Transició.

En definitiva tant CiU com ERC (ja no parlem dels altres partits d’obediència espanyola) no han plantejat alternatives a l’ordre existent i sovint s’han aprofitat dels magres beneficis del mateix. D’aquí que l’enfortiment del projecte independentista generi recels perquè les elits polítiques actuals són perfectament conscients que un nou Estat també significa un canvi de classe dirigent. ERC podria haver obert la bretxa des del 2003, però en comptes d’eixamplar el cercle de complicitats apareix com un cas únic en la política comparada de partit que en arribar el poder perd totes les simpaties dels sectors socials i intel·lectuals que abans el recolzaven. La pretensió d’integrar-se en el sistema d’equilibris forjat des de l’autonomisme (en comptes de lluitar per rebentar-lo) els tornarà a condemnar a la marginalitat política.

I això es pot produir perquè ni ERC, ni tampoc CiU, no tenen oferta electoral pel sector que composa el gruix social primordial del catalanisme: les classes mitjanes independentistes amb consciència política i formades ja sota la democràcia i sota la normalització lingüística. CiU no les atrau per la tebior del seu discurs nacional i ERC les rebutja amb els seu discurs basat en la confrontació entre “esquerres” i “dretes” i la seva visió idealitzada de les classes proletàries urbanes catalanistes que, o bé són una minoria o bé no tenen sensibilitat catalanista de manera que mai no abandonaran el seu vot d’obediència espanyola per un partit d’esquerres catalanista tret que s’avanci en el procés de sobirania i, amb l’Estat propi, se superi la confrontació identitària.

La paradoxa és que els quadres dirigents dels sectors de les classes mitjanes independentistes, malgrat la seva alta qualificació i la seva remarcable trajectòria professional encara no han accedit al conjunt de les estructures de poder, sigui perquè en les esferes empresarials i administratives encara predomina una gerontocràcia amb un esquema mental tardofranquista (en aquest aspecte també podríem trobar un dels elements causants de la profunditat de la crisi a Catalunya) sigui perquè a aquesta gerontocràcia li ha convingut la consolidació de partits que han promogut dirigents poc preparats, servils i, sobretot, lleials al marc polític i econòmic derivat de la Transició.

En el moment que hi hagi una força que sàpiga captar d’una banda el malestar inherent a aquestes classes mitjanes i, de l’altra, atraure el talent dels mateixos sectors catalanistes que fins ara han prosperat en les seves carreres professionals i al marge de la política, podria esclatar el catalitzador d’una nova majoria amb capacitat de trencar el marc polític caduc i obrir un nou horitzó.

dilluns, 27 de setembre del 2010

Vaga i esquerra nacional

0 comentaris

Caldria que alguns d'aquests polítics que des d'un escó o des d'un càrrec de govern gosen repartir credencials de pertinença a l'esquerra nacional reflexionessin una bona estona sobre el fet d'haver estat set anys en el poder i d'haver estat incapaços de promoure la vertebració d'un sindicat nacional que defensi els interessos dels treballadors de Catalunya. Ens trobem a tocar d'una vaga general amb un calendari, unes reivindicacions i unes mobilitzacions monopolitzades per uns sindicats d'abast estatal. Les crides a la protesta derivades de la lògica específica que pateix l'àmbit català de les relacions laborals, i que es concentren en el problema de la dominació nacional, no passen de ser, malauradament, proclames enarborades per sindicats minoritaris o per projectes polítics de vocació majoritària però que encara no han disposat de prou temps per consolidar-se.

Un moviment nacional d'esquerres hauria d'haver tingut com a prioritat absoluta construir un factor de poder sindical que denunciés la completa manca de recursos i de competències que tenim a Catalunya per fer front als reptes de la crisi econòmica global i per frenar la desertització del teixit industrial i productiu que amenaça el país i els llocs de treball. No hi haurà independència sense agents social forts, però aquells que els haurien d'haver propulsat han optat (amb la inoperància que ha caracteritzat totes les seves actuacions) per mantenir l'statu quo d'un conflicte social emmarcat en el context espanyol i que mira cap a l'altra banda quan s'assenyala que els dèficits de benestar i d'absència de suport a l'economia productiva procedeixen del problema de la dependència política. En qualsevol cas, hem arribat fins aquí i almenys cal aprofitar la mobilització del dia 29 de setembre per combatre la persistència del dèficit fiscal que està empobrint el país i per reclamar que volem la plena sobirania per decidir sobre el model laboral i econòmic que aspirem a construir. La qüestió no és només estar en contra de l'abaratiment de l'acomiadament i de l'increment de la precarietat laboral que les reformes normatives propiciaran, és preguntar-se per què ha de decidir sobre aquestes qüestions el govern d'una nació dedicada a esprémer els recursos de la nostra i que, a més, ha gestionat la riquesa usurpada de la manera més frívola i més ineficient possible.

L'esquerra catalana representada a les institucions, encara que ara tinguin el cinisme d'ungir-se amb els atributs de la puresa ideològica, no ha fet els deures en la construcció d'un moviment català defensor de la justícia social perquè això hauria suposat desballestar el règim sindical d'obediència espanyola amb els quals han pactat a la Generalitat i han donat suport puntual en diverses ocasions a Madrid. Amb quina legitimitat pot cridar un partit com ERC a donar suport a la vaga contra l'espoli fiscal? Cal recordar que els seus vots al Congrés van contribuir a aprovar pressupostos estatals entre els anys 2004 i 2006 i que la direcció del partit va acceptar el model de finançament del 2009 que certifica l'extracció exorbitant de recursos cap a Espanya en detriment de la construcció de l'estat del benestar a Catalunya. Amb aquest expedient algú es pot atribuir el paper de paladí de les classes treballadores catalanes?

Una coalició de govern que es va justificar per promoure les polítiques socials acaba el seu mandat amb la població més empobrida que mai i amb els serveis públics de tota índole (sanitat, ensenyament, transports) amb el funcionament més deficient de la història recent. El tripartit també acaba amb el sector públic al caire de la fallida i amb un terç de la indústria catalana evaporada.

Però un dels fracassos més clamorosos del projecte tal vegada consisteix en la fractura social que s'està obrint de forma accelerada, provocada, sobretot, per la deslleialtat nacional. L'any 2006 es va justificar l'anomenat Pacte d'Entesa per cosir al catalanisme determinats sectors socials de l'esquerra integrats en un imaginari espanyol. No obstant això, el president Montilla, principal icona d'aquesta operació, acaba la legislatura convocant a les urnes en un discurs bilingüe i reforça la seva candidatura amb la tornada de Celestino Corbacho, una de les figures amb menys sensibilitat catalanista del PSC. ERC subordina tot el seu projecte polític a catalanitzar el PSC i, no sols no guanya cap mena de suport a les àrees metropolitanes en què aspirava a créixer i a estendre l'independentisme sinó que deixa un PSC més lerrouxista que mai, sense que tingui cap impacte electoral a favor de l'esquerra independentista, d'altra banda, que el PSC es presenti a les eleccions amb el ministre contra la política del qual es fa una vaga general.

No sorprèn que, amb els antecedents d'inèpcia que hem descrit, l'esquerra nacional oficial no reaccioni ni en aquestes circumstàncies que eventualment podrien haver estat favorables per acumular força sindical i per evitar l'esqueixada nacional. Però almenys caldria que deixessin de fer el ridícul quan acusen els que no comparteixen la seva estratègia fracassada de ser “la dreta independentista”, de repetir com un lloro de fira que “hem fet Montilla catalanista” i de continuar obsessionats a atacar l'empastifada de CiU en comptes de castigar els principals responsables de l'immobilisme nacional i del desastre social amb els quals governen.

FES-TE SENTIR !

 
Community Manager: ^JM