dimarts, 29 de març del 2011

Escàndols sexuals

0 comentaris



En el caliu de les insinuacions sobre la vida sexual del secretari general d'una organització política un lector de l'Avui va publicar una carta el 22 de març passat en la qual es preguntava com era que a Catalunya, a diferència del que succeeix en altres cultures polítiques, el debat sobre els escàndols sexuals és exclòs dels mitjans de comunicació.

L'explicació d'aquest silenci es justifica, no sols a Catalunya sinó almenys en l'espai públic europeu, per la intensa protecció jurídica que mereix el dret a la intimitat o, per dir-ho en termes del Conveni Europeu de Drets Humans, el dret al respecte a la vida privada i familiar com a límit a la llibertat d'informació. La idea és que allò que afecta a la sexualitat, encara que sigui una informació veraç, no té rellevància pública atès que es tracta d'un dels elements més reservats de l'esfera privada i, ni tan sols en el cas que es tracti de persones públiques o que exerceixen càrrecs públics, la notícia sobre el seu comportament sexual té interès per al debat democràtic i per a l'avaluació de la seva activitat política. El ciutadà, d'acord amb aquesta premissa, no n'ha de fer res de si un conseller després de la seva llarga jornada laboral es relaxa en una sauna gai o de si un diputada freqüenta un local d'intercanvi de parelles.

La doctrina sobre el dret a la intimitat i els polítics invocada en l'imaginari europeu té, tanmateix, una clara excepció: quan del comportament sexual de la persona que exerceix un càrrec públic es derivin fets constitutius de delicte. La porta de la informació s'obra, així, no en la immoralitat sinó en la delinqüència. Un exemple: la commoció generada per les notícies sobre la vida eròtica del primer ministre italià, Silvio Berlusconi, a Villa Certosa no procedeixen del fet que hagués estat infidel a la seva dona (ara ja exdona) amb prostitutes sinó del tema que algunes d'aquestes prostitutes fossin menors d'edat i que ell hagués comès abús de poder per tal d'encobrir aquesta situació. En el mateix sentit, la política mallorquina ens va regalar un altre vodevilesc exemple sobre l'exposició pública de conductes sexuals de polítics com a conseqüència de la comissió de fets constitutius de delicte: l'any passat el Tribunal Superior de Justícia Balear va condemnar a dos anys de presó un exregidor del PP de l'Ajuntament de Palma, conegut pel seu integrisme catòlic, per malversació de cabals públics en haver gastat més de 50.000 euros en serveis de prostitució masculina amb càrrec a la targeta de crèdit del consistori. Novament en aquest cas la qüestió no era que el polític fos homosexual, freqüentés locals de prostitució, ni tan sols que aquesta actitud topés amb el seu discurs conservador, sinó que la difusió de l'afer es produeix quan es constata que havia finançat la seva promiscuïtat amb diners públics. El quadre, per cert, coincideix amb les acusacions proferides la setmana passada sobre el “secretari general d'un partit” ja que se'l titllava de dedicar “diners públics a finançar la seva vida sexual, variada i extensa”, o sigui, de ple en el reguitzell de conductes penalment tipificades.

Més enllà dels casos en els quals el sexe es barreja amb fets delictius, hi ha una altra categoria de circumstàncies discutida i respecte a la qual informar continua essent un tabú: això s'esdevé quan els comportaments sexuals tenen repercussions polítiques directes. Al meu parer, el dret a la intimitat hauria de veure's restringit en aquestes circumstàncies perquè la notícia sobre la vida eròtica del polític sí que té interès públic en la mesura que afecta a decisions polítiques i permet explicar comportaments que poden tenir repercussions en la direcció d'un partit o en la governabilitat d'un país. Per exemple, la notícia per la qual s'evidencia que el líder d'un partit dinamita el seu projecte polític per col·locar la seva amant de cap de llista per a una demarcació sí que hauria d'haver transcendit a l'opinió pública. El ciutadà té dret en aquest cas a saber les raons d'un comportament polític encara que estigui fonamentat en la libido. Una altra vegada: en la nostra cultura mediàtica no se sancionaria que el dirigent tingués una amant sinó que fes valer la seva condició per promocionar-la i col·locar-la en la graella de sortida per assumir un càrrec de responsabilitat. Qui primer hauria de tenir interès en què misèries d'aquesta mena fossin conegudes haurien de ser les dones pel greu atac a la dignitat que suposa la sospita d'haver de satisfer les ànsies fal·locràtiques masculines per poder progressar políticament. També la conducta del “secretari general” anunciada participaria del tot d'aquest supòsit si es demostrés que les seves “amants i ex-amants han estat premiades amb càrrecs públics”.

Finalment, hi hauria una darrera categoria en la qual caldria revisar si el dret a la intimitat ha de prevaldre sobre la informació de la vida sentimental del polític i és en el supòsit que els ciutadans tinguessin el dret a saber que la vida privada del personatge és radicalment incoherent amb el que defensa en la vida pública. Per exemple: el polític conservador i catòlic confés que contradiu manifestament els mandats de l'Església catòlica cometent adulteri o finançant un avortament a alguna de les seves amants. Com dic, en el context europeu (no així als EUA), el discurs sobre aquestes actituds seria exclòs de l'arena pública, per bé que en una democràcia que aspira a la transparència, a la deliberació i que exigeixi integritat als seus governants està bé que aquests límits es discuteixin.

dimarts, 15 de març del 2011

Unitat per a què

0 comentaris


Forjar un moviment amb projecció política, social, econòmica, sindical i cultural que centri la seva acció en la construcció d'un Estat propi com a objectiu a curt termini requereix unitat. Així ho insinua l'experiència seguida per d'altres comunitats nacionals que han assolit la independència i sembla que aquest és el camí que caldria també recórrer a Catalunya i als Països Catalans. L'obstacle amb el qual ara ens enfrontem, no obstant això, és que la invocació a la unitat que alguns sectors prediquen no es correspon a cap a estratègia independentista ni a l'enfortiment del moviment social que l'ha de propulsar.

Els anys que ERC podia haver esdevingut el motor polític d'aquest procés, els dirigents d'aquest partit, en un acte d'irresponsabilitat impropi en una formació d'alliberament nacional, es van estimar més reforçar l'ordre espanyol a través del PSC que teixir les complicitats necessàries per combatre aquest ordre. Va poder més la temptació d'alguns quadres republicans d'ocupar les parcel·les d'un poder que fins aleshores els havia estat esquiu que el plantejament d'un conflicte polític amb totes les incerteses que això hagués representat. La retòrica del govern d'esquerres, adobada amb una voluntat manifesta de desallotjar CiU de totes les administracions, no va aconseguir amagar als electors que a la cúpula d'ERC no hi havia cap altre full de ruta més enllà de continuar gestionant el sistema autonòmic. Va ser en el municipalisme on aquesta constatació va adquirir uns matisos encara més descarnats: tripartits liderats pel socialisme allà on es poguessin lligar, regidors republicans gestionant àrees de govern de ciutats catalanes com ho faria qualsevol polític autonomista (retribuïts amb les suculentes dietes d'assistència als plens i als consells d'administració de les empreses públiques municipals), participació en els consells comarcals i, el més feridor per a una sensibilitat sobiranista, el pacte amb els socialistes per accedir a les presidències de les diputacions provincials de Girona i de Lleida.

El model, doncs, sembla força allunyat de la idea de construir la independència des del teixit local, tot potenciant òrgans de representació de regidors sobiranistes i acumulant recursos humans i materials per precipitar la ruptura amb Espanya des dels municipis. No oblidem que, fins i tot el procés de les consultes populars d'aquests darrers anys, va començar a Arenys de Munt completament al marge d'ERC.

La direcció d'aquest partit, tot i el daltabaix electoral i la pèrdua del govern de la Generalitat, no ha canviat ni un mil·límetre ni el discurs, ni els dirigents, ni la pràctica política. Es continua apostant per una acció conjunta amb els partits autonomistes d'esquerres, com ho demostren les iniciatives legislatives que impulsen, van sempre a remolc de qualsevol gest autodeterminista que es plantegi des d'altres grups polítics o des de la societat civil, continuen aferrats al PSC en els diversos àmbits de poder local i a Barcelona, tot i no formar part del govern, han contribuït cada any a la governabilitat d'Hereu aprovant-li els pressupostos. Això sense esmentar l'espectacle denigrant que en aquests moments ofereixen alguns dels alts càrrecs republicans de l'anterior govern tot trucant a la porta dels partits autonomistes perquè els recol·loquin en alguna tasca que els permeti continuar vivint de l'administració pública amb unes retribucions similars a les que percebien quan dirigien el país, una mostra més que evidencia com les qüestions de subsistència personal, l'anhel de professionalitzar-se en l'exercici de l'activitat política, són pulsions de molta més intensitat que la voluntat d'enfortir el moviment col·lectiu que ens ha de portar a la plenitud nacional.

La unitat no es pot plantejar, doncs, sense coherència, sense integrar-se en una estratègia més àmplia, i encara menys per fer surar aquells que ja han demostrat a bastament la subordinació de l'ideal sobiranista a la gestió autonomista, una posició del tot lamentable quan, en connivència amb l'ordre espanyol, només es limita a assegurar un benestar personal incompatible amb els sacrificis que l'independentisme exigeix. I aquí arribem al cap del carrer, i és que l'ambició independentista que ja es palpa en la societat només tindrà la seva traducció política i, per tant, determinant per culminar el procés, quan l'actuació de les persones que la liderin sigui fermament conseqüent amb l'objectiu, quan les decisions adoptades tinguin sentit en el marc d'una acció col·lectiva clara i, sobretot, quan ningú no torni a cometre l'error de voler viure de l'independentisme mentre encara no siguem independents.

Cal desitjar que el proper cicle de creixement de l'independentisme polític no signifiqui una mala còpia de l'ordre autonomista i de dirigents que només aspiren a consolidar la seva posició mentre l'Estat propi queda difuminat en un horitzó d'un futur vaporós, sinó que expressi la determinació inflexible d'una avantguarda disposada a les més altes renúncies. Un dirigent d'un moviment d'emancipació nacional que ha bregat amb conflictes armats, empresonaments i terrorisme d'Estat deia, referint-se a les seves bases: “Amb tot el que els fem patir, no els podem enganyar”. A Catalunya, afortunadament, no ens hem d'enfrontar amb aquests reptes per assolir la independència, però això no justifica que, a la primera oportunitat, es traeixi la il·lusió de la gent.

dimarts, 1 de març del 2011

Preludi a València

0 comentaris

El febrer de 1981 sortien els tancs al carrer i el febrer de 2011 cessen les emissions de TV3 al País València. Després de 30 anys el territori al sud d'Alcanar continua essent un dels fronts principals del conflicte entre la nació catalana i la nació espanyola. La bona notícia, però, és que la tensió almenys no s'expressa en termes militars sinó en termes culturals, el debat sobre l'hegemonia passa del component de la violència física (tot i que excepcionalment encara s'evidenciï en els atacs de l'extrema dreta feixista a figures representatives del catalanisme) al setge contra la llengua, els drets i l'imaginari. Penso que l'escenari valencià podria anticipar fórmules de resolució de xocs nacionals basades en el respecte a les llibertats fonamentals, en la juridificació de les controvèrsies i en l'arbitratge d'entitats supraestatals com la Unió Europea i el Consell d'Europa, que haurien de ser aprofitades pel conjunt del catalanisme en els seus anhels de reconeixement internacional.

La primera premissa del gir en el plantejament, no obstant, consisteix en el fet que les institucions del Principat admetin aquesta situació de conflicte i la impossibilitat de vehicular les relacions amb l'espanyolisme que controla la Generalitat valenciana en termes de negociació. Cal plantar cara amb fermesa i això, a l'Europa occidental del segle XXI, és apostar per una estratègia jurídica de defensa dels drets i del pluralisme projectada en últim terme a les institucions europees amb credibilitat i solvència.

Crec que, en la qüestió de TV3 a València, s'han encadenat des del catalanisme principatí i des de l'Acció Cultural del País Valencià una sèrie d'errors polítics i jurídics que han portat fatalment a l'exhibició populista i prepotent de Francisco Camps (i tot sembla apuntar que es tractarà d'uns errors que es repetiran). La primera badada va consistir en l'actitud mel·líflua amb la qual l'anterior conselleria de Mitjans de Comunicació principatina encapçalada per Tresserras va entomar els primers tancaments de repetidors promoguts per l'administració Camps. Ja aleshores es podia percebre el parany que significava la reciprocitat en les emissions de TV3 i de Canal 9 amb la qual es va tancar en fals la confrontació atesa la manca de garanties sobre l'acord i la facilitat amb la qual Camps podia trencar el pacte quan en tingués electoralment necessitat. No es podien dipositar totes les esperances de compliment d'un acord només en la bona voluntat d'un subjecte com Camps que tants cops ha actuat amb la intenció de marginar la llengua i la cultura catalanes. Aquest és l'error que sembla que tornarà a cometre el govern d'Artur Mas: després de l'actuació impresentable i traïdora de Camps, la Generalitat de Catalunya encara el premia suplicant-li una nova obertura de negociacions per arribar a un altre acord que Camps vulnerarà quan li plagui.

El segon error recurrent en què han participat tant l'administració del Principat com Acció Cultural del País Valencià ha estat confiar que les instàncies espanyoles atendrien els greuges valencians. Primer amb l'esperança que la regulació del sistema audiovisual propugnada en l'època en què José Montilla era ministre d'Indústria i Telecomunicacions normalitzaria la situació de la televisió pública catalana al País Valencià. La segona, quan es va fer evident la indiferència del legislador espanyol, amb el gest de l'ACPV de promoure la presentació d'una iniciativa popular que, a més d'estar minada de perills per la possibilitat que permetés a l'Estat espanyol absorbir competències en matèria de mitjans de comunicació (també les competències catalanes), ni tan sols va ser presa en consideració pel Congrés.

Finalment, el tercer error va consistir en la resignació amb què l'ACPV i d'altres associacions en defensa de la llengua catalana (com Òmnium Cultural) van acceptar la imposició de sancions per evitar el tancament dels repetidors. Unes sancions il·legals que haurien d'haver abocat a una campanya de desobediència civil i que s'haurien d'haver plantejat en un procés en què es denunciés el que de debò aquestes mesures significaven: una lesió desproporcionada a la llibertat d'expressió i de comunicació, un esclafament dels drets de les minories culturals i un atemptat de primer ordre contra el pluralisme. Encara recordo la iniciativa d'Òmnium de recol·lectar ajuts de 10 euros perquè l'ACPV pogués pagar les sancions (a la qual molts vam contribuir innocentment) quan aquests diners s'haurien d'haver invertit a contractar uns bons serveis jurídics capaços d'elevar la causa, un cop previsiblement desestimada per les instàncies judicials espanyoles, a òrgans com el Tribunal Europeu de Drets Humans.

Per impulsar actuacions més enèrgiques, que, insisteixo, passen per la internacionalització del conflicte en el llenguatge dels drets, la primera condició demana que el catalanisme polític assumeixi el que s'està jugant a València: el preludi de l'emancipació nacional o, en un sentit oposat, el preludi de l'assimilació i de l'espanyolització completes. I aquestes són unes coordenades que les institucions principatines estan lluny d'assumir. Per contra, és curiós que s'acabi de publicar un llibre signat per Rafael Moya Jover titulat España se romper por el Este. La cuenta atrás. De la mentira, a la nación catalana. Del Estatut, a los Països Catalans en el qual l'autor ja dóna per descomptada la independència del Principat de Catalunya (en un camí que, d'altra banda, continuen confirmant els estudis sociològics publicats la setmana passada) i vaticina l'expansió del gest rupturista a València i a Mallorca atiada des del futur Estat Català. Com es pot comprovar, des d'Espanya creuen més en les possibilitats del catalanisme que nosaltres mateixos.

FES-TE SENTIR !

 
Community Manager: ^JM