Harakiri burgès

De la mateixa manera que entre 1914 i 1945 la burgesia centreeuropea va promoure una pulsió nihilista que va portar a guerres mundials, antisemitisme, holocaust i autodestrucció, de vegades fa la sensació que la covardia, la mesquinesa, l'autoodi i l'espanyolisme que practica bona part de burgesia catalana aprofundeix en la seva ruïna com a col·lectiu i en l'extinció del país. L'evolució no és nova. Més aviat es podria afirmar que ara vivim l'epígon del primer suïcidi de la burgesia catalana que va suposar el suport al projecte franquista dels industrials i del gran capital català aterrits davant de l'onada revolucionària que va esclatar a la rereguarda republicana des de juliol de 1936. La sensibilitat d'aquells que van abjurar de Catalunya i de la seva llengua, d'aquells que van contribuir a estintolar l'aparell del règim, així com el genocidi cultural i la voluntat assimilacionista que la dictadura propugnava, encara perviu en l'actitud de determinats agents obstinats a assegurar la viabilitat d'Espanya malgrat l'espoliació i les agressions contra el fet diferencial català promogudes des de l'aparell de l'Estat.

Aquesta traça col·laboracionista que impregna determinades elits catalanes parteix d'una adhesió identitària en part forjada després de la desfeta de 1939 –sigui perquè els elements conservadors van optar per autodestruirse nacionalment a fi de mantenir els seus privilegis socials, sigui perquè en l'ocupació del país el règim va col·locar persones foranes en posicions estratègiques de dominació– però també respon a un comportament empresarial que, en el seu compromís amb el marc estatal, ha abocat representants del teixit industrial i financer a una absurda situació de dependència econòmica. Val a dir que la subjecció econòmica als poders de l'Estat no deriva només de la persistència a centrar el projecte empresarial en el mercat espanyol, i a associar els beneficis a decisions de poders públics espanyols, cosa insòlita i condemnada al fracàs en un temps d'apoteosi lliurecanvista i globalitzadora, sinó també en la transmissió d'un comportament indolent, especulador i improductiu que, com manifesta la crisi que patim, ha acabat de castrar el mític esperit emprenedor català.

El relat de la liquidació de les caixes d'estalvis catalanes i la reacció entre impotent i mesella dels seus directius expressa bé la combinació de circumstàncies que provo de sintetitzar: en les darreres dècades les caixes participen de l'orgia especulativa immobiliària que reprodueix els pitjors vicis d'un colonialisme procliu al benefici immediat, a la depredació sense valor afegit ni innovació tecnològica. Els altres sectors en els quals diversifiquen la seva activitat (com l'obra pública o el sector energètic) depenen de decisions, en bona part del govern espanyol, que contribueixen a segrestar el mercat i que lluny de dibuixar un quadre de lliure competència, evoca, com en els millors temps del franquisme, un capitalisme corcat pel sistema de contactes amb el poder polític. Només en un context així es pot entendre que, quan el model entra en fallida, els directius de les caixes catalanes acceptin de manera resignada les imposicions del Ministeri d'Economia i que a la pràctica comporten l'evaporació de la seva naturalesa, així com el desplaçament del capital generat per l'estalvi català a centres de decisió de fora del país. L'operació encara comporta un matís addicional d'ironia si considerem que el fons estatal (FROB) amb el qual el govern espanyol penetra en el capital de les caixes i condiciona l'aplicació de les normes que han de presidir el seu desmantellament són, en bona part, els recursos derivats del dèficit fiscal que l'Estat manté amb Catalunya. Els gestors al capdavant del sistema financer català, i no és estrany que el president de la caixa catalana de majors dimensions també sigui el president de la patronal de caixes espanyola, primer accepta l'espoliació que l'Estat practica sobre Catalunya a través del sistema impositiu i després accepta el control dels recursos privats de l'entitat gràcies als fruits de l'espoli. Un doble escanyament que només es pot entendre, com dic, i més enllà dels beneficis personals que els responsables d'aquesta ensulsiada puguin obtenir, pel rerefons identitari d'uns sectors que ja fa molts anys es van proposar obrir en canal les venes del país per emprendre la ruta de l'espanyolització definitiva.

Tampoc no és casual que mentre en els anys de bonança la gran banca espanyola ha globalitzat el seu negoci de manera que, per exemple, el Banc de Santander ja obté més del 70% dels seus beneficis fora de l'Estat, les caixes d'estalvis catalanes hagin concentrat la seva expansió en el mercat espanyol. El món econòmic català, amb tanta fama d'internacionalista, resulta que en els anys de la integració europea, només aprofita el darrer cicle de creixement per concentrar-se en un dels mercats més ruïnosos. En haver lligat l'expansió (i ara la crisi) a Espanya determinats poders empresarials es visualitzen com els principals obstacles a un procés rupturista. L'accés a la presidència de la CEOE per part de Joan Rosell, i la recuperació del vell anhel català de regeneració espanyola malgrat l'evidència de l'asfíxia econòmica, és una altra metàfora d'aquesta tendència errònia, obsoleta i, al capdavall, suïcida que provo de descriure.

No cal dir que la influència d'aquesta burgesia cosida al projecte nacional espanyol sobre la federació de partits que governa Catalunya és la principal garantia de l'immobilisme que caracteritzarà l'acció de govern d'aquest mandat malgrat les sonades humiliacions que etziben des de Madrid. Encara que a CiU augmenti la intensitat de la retòrica independentista no es prendrà cap acció seriosa dirigida a l'escissió perquè això seria molt més del que un poder econòmic massa assimilat a Espanya podria tolerar.

Les condicions òptimes

De forma plenament escaient per a una secció d'un diari anomenada Diàleg, la setmana passada vaig tenir l'honor que l'amic Ferran Sáez Mateu comentés un article meu publicat en aquestes planes tot discrepant de forma rotunda de la meva opinió sobre les condicions òptimes que aquests darrers anys es donen per activar a Catalunya un procés de secessió. Ferran Sáez reiterava el seu escepticisme sobre la possibilitat d'exercir un gest independentista que ell titlla de “vague”, “confús”, “genèric”, “esquemàtic” o “abstracte”.

El primer que cal respondre és que si alguna cosa no és “confusa”, “vaga” o “abstracta” és un procés d'independència. La creació d'una entitat política sobirana és el camí que han pres la majoria dels gairebé dos-cents estats que en aquests moments són membres de Nacions Unides. Les constants històriques i procedimentals que han portat moltes comunitats nacionals a fundar un estat propi són, al contrari del que suggereix Sáez, clares i precises. Ell titlla de “ridícula” la “declaració unilateral d'independència” però no és sobrer recordar que aquesta va ser la fórmula que es va adoptar en la més cèlebre de les independències de l'època contemporània: la dels actuals Estats Units d'Amèrica. No crec que sigui tan “ridícul” un gest que va suposar la consolidació d'una de les nacions més poderoses del planeta, que al segle XVIII es va perpetrar contra la primera potència del moment, la Gran Bretanya, i que, segons sostenen la majoria d'historiadors, va comptar només amb el suport i l'acció d'unes deu mil persones organitzades. Deu mil persones organitzades són moltes menys de les que ara ja té l'independentisme a Catalunya, un moviment que eventualment no s'enfrontaria contra l'Imperi Britànic sinó contra una Espanya feble, arruïnada, que no passa de ser un país de segon ordre en el concert de les nacions europees, i que busca desesperadament surar, com veiem aquests dies, a costa de radicalitzar l'espoliació econòmica i cultural de Catalunya.

Ferran Sáez equipara l'estat d'ànim que es podria donar en l'actualitat amb el que es va viure el 6 d'octubre de 1934 amb la proclamació de l'Estat Català per part del president Companys tot associant la iniciativa audaç de Companys amb la desastrosa rèplica que va suposar la Guerra Civil i l'ocupació de Catalunya per les tropes franquistes. En aquesta anàlisi, Sáez oblida esmentar que el marc històric d'aleshores, amb una Europa marcada per l'ascens dels feixismes i el clima prebèl·lic que culminaria amb la II Guerra Mundial, no té res a veure amb el context de la Unió Europea en l'actualitat, una Unió que es va forjar precisament per posar fi a les lluites intestines a l'Europa occidental, amb governs i estats que no tolerarien l'execució d'una barbàrie per part d'Espanya i que ben aviat hauran de buscar solucions pacífiques i democràtiques als processos de secessió que s'estan plantejant a Escòcia i a Flandes.

Pel que fa a la demanda de Ferran Sáez que exhibim almenys un estudi demoscòpic que reafirmi l'existència d'una majoria independentista, ens podem limitar a recordar les enquestes publicades que ja confirmen com, en el supòsit de la celebració d'un referèndum d'independència a Catalunya, el suport dels partidaris del “sí” seria superior al dels partidaris del “no” (enquesta de la Universitat Oberta de Catalunya de desembre de 2009 i enquesta publicada a La Vanguardia el 18 de juliol de 2010). Aquestes dades assenyalen, com he repetit molts cops, una majoria social molt superior a la que tenien, al principi del procés, qualsevol de les comunitats nacionals que han accedit a la independència en les darreres dècades. Això és així perquè totes les experiències secessionistes assenyalen que la majoria social s'incrementa exponencialment quan es planteja el procés amb un horitzó concret a curt termini, però perquè es materialitzi aquesta reacció hi ha d'haver un estament polític que lideri el moviment de forma clara, precisa i sense ambigüitats.

L'altra cosa, com dic, és que la classe dirigent catalana estigui a l'altura de les circumstàncies. Contra allò que Ferran Sáez imputa al procés de secessió que jo defenso, el que és inconcret, vague i difús són les propostes plantejades per la federació que governa Catalunya, CiU, i pel president de la Generalitat, Artur Mas, per determinar el futur de les relacions amb Espanya. “La transició nacional”, “el dret de decidir”, “el rearmament jurídic” com a resposta a les agressions que està patint el país són d'una vaporositat incomprensible i ineficaç, i així són llegides amb escarni des d'un Madrid dedicat a reforçar l'ofensiva anticatalana i recentralitzadora. Entre els dirigents de CiU, només el President Jordi Pujol, amb l'astúcia que el caracteritza, ha sabut copsar que cal un canvi i una concreció en el llenguatge si es vol frenar la humiliació.

 

Ha arribat el moment en què allò que porta a la frustració serà mantenir-se en la retòrica vaga sense resultats. Persistir en la no-acció independentista per part de l'actual govern de la Generalitat no farà res més que obrir les portes a l'increment de l'espoliació, a l'ofec econòmic i a l'assimilació cultural. Aquesta setmana CiU té l'oportunitat de fer creïble a Espanya la seva vocació de ruptura si no se satisfan les demandes de dignitat nacional: permetre que es tramiti la proposició de llei de declaració d'independència que Solidaritat Catalana ha dipositat a la mesa del Parlament. Esquivar la qüestió tot al·legant excuses tècniques basades en l'ordre espanyol no farà res més que minar la credibilitat de CiU com a força capaç de respondre a les agressions. La majoria absoluta catalanista que (també) existeix al Parlament està obligada, de forma immediata, a demostrar fermesa per recuperar l'autoestima del país i per impedir que els poders centrals de l'Estat espanyol ens perdin definitivament el respecte.