Què és fer independentisme?

El debat polític serà sens dubte més avorrit ara que Francesc Abad ha decidit posar punt final a les seves lúcides reflexions sobre l'independentisme contingudes en el bloc Dies de fúria, un document que algun dia serà d'obligatòria consulta per explorar tant les convulsions i la pèrdua de credibilitat de l'ERC integrada en el tripartit com la fundació i el posterior fracàs de Reagrupament. En els darrers mesos d'activitat del bloc, i en plena coincidència amb la campanya de les eleccions al Parlament, Francesc Abad ha representat el discurs de sectors independentistes que han vist en Convergència i Unió i en Mas l'única sortida al cul-de-sac que està vivint el país a causa de les agressions atiades des dels poders de l'Estat, de la crisi econòmica i de la mediocre gestió del govern del PSC, ERC i ICV per fer front a aquests problemes. Cal dir que Abad ha defensat la solució de CiU, finalment triomfant, amb una vehemència fins a cert punt anàloga a les actituds encegades que ell mateix criticava, i ha imputat, per exemple, a qui escriu aquestes línies un fonamentalisme ideològic exacerbat així com una egolatria desmesurada per “repartir carnets” i assenyalar el que és independentisme i el que no ho és.

Penso que, amb tota la cordialitat que en el fons uneix persones que aspiren a la constitució d'un estat propi, es pot dialogar amb serenitat i sense demagògies sobre quines estratègies ens poden conduir a la plena sobirania i quines no. I per a aquest debat segurament el que cal primer és parlar amb transparència sobre els propòsits i els mitjans de l'acció política, cosa que, per començar, CiU no ha fet mai, no fa ara i, previsiblement, no farà en un futur immediat. Si a CiU fins i tot fa por pronunciar la paraula independència i han de recórrer a subterfugis de la mena de dret a decidir, quin valor seran capaços d'aplegar per impulsar el procés ardu i conflictiu que implica una secessió? “El dret a decidir”, la “plenitud nacional”, la “transició nacional” són fórmules que no volen dir res, metàfores precisament dirigides a distreure l'atenció sobre les condicions imprescindibles per fer emergir una nova entitat sobirana. Les comunitats nacionals que han accedit a la condició d'estat han expressat de forma explícita la voluntat de ruptura, l'últim tram de la qual consisteix a votar, declarar la independència i defensar-la. No es tracta de grans proclames patriòtiques sinó simplement d'imitar el full de ruta que han seguit altres pobles.

En què consisteix, en concret, l'acció independentista? Pel que fa a la relació amb l'estat matriu, la posició és la de la no col·laboració, el plantejament democràtic d'una confrontació. Com va dir Heribert Barrera, la situació de trobar-se “moralment en guerra” amb el centre dominant. L'experiència ens ha demostrat que Catalunya no ha tingut prou força per reformar Espanya, ni per situar-se en una posició de tracte d'igual a igual (en això radicava el fallit intent estatutari), però mentre persisteixi la situació de subordinació Catalunya sí que té prou dimensió per contribuir i aprofundir en el col·lapse d'Espanya, una via que fins ara el catalanisme s'ha abstingut de transitar però que en algun moment caldrà considerar, quan fracassin novament els projectes d'entesa i, per descomptat, que s'ha d'exercir si es pretén impulsar un gest d'emancipació nacional.

En l'àmbit intern, l'acció independentista s'ha de concentrar en l'escissió econòmica, social i cultural d'Espanya. I això pot venir acomboiat per una política governamental d'impulsar aquelles activitats econòmiques que tinguin com a àmbit preferent el mercat europeu i mundial o, en l'àmbit cultural, potenciar aquell sistema comunicatiu i aquell imaginari que cohesioni la comunitat en un projecte diferent al d'Espanya. Amb tota probabilitat, aquest itinerari no serà seguit per un govern de CiU (com tampoc no ho va ser per un govern amb presència d'ERC) perquè el panorama econòmic del país i bona part dels poders que han donat suport a la candidatura de Mas són, justament, els que continuen actuant en la direcció oposada al projecte independentista, això és, fent d'Espanya el mercat preferent i el marc de referència cultural.

El nou President de la Generalitat no podrà oposar aquesta legislatura l'argument que “la societat no està preparada per a aquest repte” o el dubte sobre la “majoria”. No està preparada una elit empresarial i mediàtica provinciana, captiva del Butlletí Oficial de l'Estat espanyol i de les decisions del govern de Madrid de torn, però bona part de la societat i bona part dels mateixos votants de CiU sí que ho estan. En aquests moments, la majoria al Parlament de Catalunya ja hi és per propulsar un programa sobiranista nítid i inequívoc: un pacte entre CiU, ERC i Solidaritat el faria possible. Si Mas continua defugint la prova de força amb l'Estat és perquè ni ell ni la federació que encapçala el volen plantejar i, cosa que és més lamentable, ni tan sols el volen exhibir com a factor de negociació per exigir a l'Estat millores en l'autogovern. Aquest serà el factor que garantirà el fracàs de CiU quan s'iniciï el cicle de la demanda del pacte fiscal: que a Espanya no creuran que hagin de negociar res perquè CiU no serà creïble per exposar el dilema de o ens doneu això o marxem. Almenys, en l'actualitat, a diferència de les dècades dels governs Pujol, el govern de CiU no podrà anestesiar i silenciar l'alternativa independentista, el discurs sobre l'estat propi ja s'ha normalitzat prou perquè diversos fronts intel·lectuals, mediàtics i, naturalment, polítics denunciïn constantment les previsibles cessions que el proper govern de la Generalitat farà en favor del manteniment de la unitat política, cultural i econòmica espanyola.