La majoria de l’arc polític actual, inclosos els dirigents de CiU i d’ERC, rebutgen obrir el procés independentista perquè saben que això fulminaria els privilegis que han obtingut sota l’autonomisme. L’oposició de CiU a rebentar l’estructura autonòmica i a llançar-se cap a l’Estat propi ha estat constant i visceral.
En els moments que la mateixa dinàmica social i política portaven cap a la ruptura amb Espanya, CiU no ha fallat en la seva predisposició a cosir Catalunya amb l’Estat: així va ser durant l’elaboració de l’Estatut al 2006 amb el pacte Mas-Zapatero i així ha tornat a succeir el 2010 en què, malgrat els milions de persones abocades al carrer cridant “independència”, els vots de CiU han estat decisius per avortar el moviment de les consultes populars i, en un altre sentit, la proposta més agosarada de Mas a les properes eleccions és la ridícula (i inconstitucional, per cert) reivindicació del concert.
La retòrica de CiU de vegades s’acosta als plantejaments més encesos (votar resolucions parlamentàries a favor del dret a l’autodeterminació, parlar del dret a decidir) però a la pràctica els seus gestos són com els del PSC: votar sempre a favor de la unitat d’Espanya. CiU no té projecte més enllà de continuar gestionant (l’escassa) descentralització administrativa que ha representat l’Estat autonòmic. Malgrat que la majoria dels seus votants, les seves bases i alguns dels seus quadres creguin en l’independentisme Mas, la gent que l’envolta i l’herència del pujolisme (inclòs el mateix Pujol) creuen més en els poders fàctics del postfranquisme. Aquests, que vinculen el seu negoci al fet de continuar a Espanya, garanteixen el suport a la federació i la possibilitat de guanyar les eleccions sempre que els esmentats partits no s’extraviïn massa en aventures sobiranistes.
Per la seva part, les reticències dels dirigents d’ERC a la plena sobirania són més subtils però no per això menys manifestes. Tot i l’empenta i la novetat que va significar la majoria d’ERC aconseguida el 2003 (en bona part perquè en aquell moment l’independentisme d’esquerres també es trobava associat a una renovació de l’elit autonomista) l’ambició interna dels dirigents d’aquesta formació va consistir també en perpetuar-se en el poder en una estructutura autonòmica però aquest cop a través d’una coalició d’esquerres.
Als 23 anys de pujolisme ben bé hi podien seguir 23 anys de tripartit, van pensar els nouvinguts al govern de la Generalitat. La voluntat de pactar amb l’ordre en comptes d’apostar per la ruptura es va exterioritzar en els dirigents d’ERC des del principi del nou govern: des del passar pàgina de pressa de l’únic episodi de confrontació real amb Espanya (la reunió amb dirigents d’ETA de l’aleshores conseller primer, Josep-Lluís Carod-Rovira, i que va significar l’obtenció de més de 600.000 vots per a ERC a les eleccions a les Corts espanyoles de 2004) fins a la temptació de la cúpula d’ERC de demanar un vot afirmatiu (el “sí” crític, en deien) a l’Estatut retallat en contra del parer de les bases.
Amb Carod descavalcat de la Presidència d’ERC i sota el lideratge de Puigcercós la defensa de l’ordre autonòmic s’ha mantingut sobretot a través de reforçar la línia ideològica del partit en l’eix “dreta-esquerra” en comptes de posar èmfasi en el conflicte “Estat espanyol-nació emergent”, cosa que ha continuat significant una aposta per ungir de virtuts el PSC, el principal soci de govern i agent de l’immobilisme nacional.
Però en un moment en què l’independentisme està en plena efervescència, els dirigents d’ERC han accentuat la seva oposició a gestos de confrontació amb l’Estat tot refredant l’impuls espontani de les consultes populars municipals per la independència, expressant la seva incomoditat davant la publicació de les primeres enquestes que revelaven un suport majoritari a l’estat català (estudi de la UOC de desembre de 2009) i, en acabat, votant a la Mesa del Parlament en contra de la tramitació de la iniciativa legislativa popular de consulta popular no refrendetària sobre la independència de Catalunya i no fent res per impedir que la mateixa Mesa del Parlament cancel·lés la decisió d’impulsar una consulta popular oficial sobre la mateixa qüestió.
En el moment de la veritat, també a ERC, doncs, esfereïment i blindadge a favor de preservar l’statu quo. Això, d’altra banda, ha estat plenament compatible amb l’actitud llagotera que en ocasions els dirigents d’ERC han expressat en aquests anys de tripartit cap als mateixos poders fàctics financers i mediàtics als quals abans CiU rendia vassallatge. No es va tornar a saber res més, per exemple, de la campanya “Catalunya lliure de peatges” un cop membres d’ERC van integrar el govern de la Generalitat.
En acabat, la manca de coratge i la incompetència dels dirigents d’ERC ha abocat a la desintegració de qualsevol mena de direcció política i de projecte pautat cap a la independència, sense que, després de set anys de formar part del govern hagin creat estructures de poder social, econòmic o cultural que planti cara a les estructures hegemòniques a Catalunya desde la Transició.
En definitiva tant CiU com ERC (ja no parlem dels altres partits d’obediència espanyola) no han plantejat alternatives a l’ordre existent i sovint s’han aprofitat dels magres beneficis del mateix. D’aquí que l’enfortiment del projecte independentista generi recels perquè les elits polítiques actuals són perfectament conscients que un nou Estat també significa un canvi de classe dirigent. ERC podria haver obert la bretxa des del 2003, però en comptes d’eixamplar el cercle de complicitats apareix com un cas únic en la política comparada de partit que en arribar el poder perd totes les simpaties dels sectors socials i intel·lectuals que abans el recolzaven. La pretensió d’integrar-se en el sistema d’equilibris forjat des de l’autonomisme (en comptes de lluitar per rebentar-lo) els tornarà a condemnar a la marginalitat política.
I això es pot produir perquè ni ERC, ni tampoc CiU, no tenen oferta electoral pel sector que composa el gruix social primordial del catalanisme: les classes mitjanes independentistes amb consciència política i formades ja sota la democràcia i sota la normalització lingüística. CiU no les atrau per la tebior del seu discurs nacional i ERC les rebutja amb els seu discurs basat en la confrontació entre “esquerres” i “dretes” i la seva visió idealitzada de les classes proletàries urbanes catalanistes que, o bé són una minoria o bé no tenen sensibilitat catalanista de manera que mai no abandonaran el seu vot d’obediència espanyola per un partit d’esquerres catalanista tret que s’avanci en el procés de sobirania i, amb l’Estat propi, se superi la confrontació identitària.
La paradoxa és que els quadres dirigents dels sectors de les classes mitjanes independentistes, malgrat la seva alta qualificació i la seva remarcable trajectòria professional encara no han accedit al conjunt de les estructures de poder, sigui perquè en les esferes empresarials i administratives encara predomina una gerontocràcia amb un esquema mental tardofranquista (en aquest aspecte també podríem trobar un dels elements causants de la profunditat de la crisi a Catalunya) sigui perquè a aquesta gerontocràcia li ha convingut la consolidació de partits que han promogut dirigents poc preparats, servils i, sobretot, lleials al marc polític i econòmic derivat de la Transició.
En el moment que hi hagi una força que sàpiga captar d’una banda el malestar inherent a aquestes classes mitjanes i, de l’altra, atraure el talent dels mateixos sectors catalanistes que fins ara han prosperat en les seves carreres professionals i al marge de la política, podria esclatar el catalitzador d’una nova majoria amb capacitat de trencar el marc polític caduc i obrir un nou horitzó.
En els moments que la mateixa dinàmica social i política portaven cap a la ruptura amb Espanya, CiU no ha fallat en la seva predisposició a cosir Catalunya amb l’Estat: així va ser durant l’elaboració de l’Estatut al 2006 amb el pacte Mas-Zapatero i així ha tornat a succeir el 2010 en què, malgrat els milions de persones abocades al carrer cridant “independència”, els vots de CiU han estat decisius per avortar el moviment de les consultes populars i, en un altre sentit, la proposta més agosarada de Mas a les properes eleccions és la ridícula (i inconstitucional, per cert) reivindicació del concert.
La retòrica de CiU de vegades s’acosta als plantejaments més encesos (votar resolucions parlamentàries a favor del dret a l’autodeterminació, parlar del dret a decidir) però a la pràctica els seus gestos són com els del PSC: votar sempre a favor de la unitat d’Espanya. CiU no té projecte més enllà de continuar gestionant (l’escassa) descentralització administrativa que ha representat l’Estat autonòmic. Malgrat que la majoria dels seus votants, les seves bases i alguns dels seus quadres creguin en l’independentisme Mas, la gent que l’envolta i l’herència del pujolisme (inclòs el mateix Pujol) creuen més en els poders fàctics del postfranquisme. Aquests, que vinculen el seu negoci al fet de continuar a Espanya, garanteixen el suport a la federació i la possibilitat de guanyar les eleccions sempre que els esmentats partits no s’extraviïn massa en aventures sobiranistes.
Per la seva part, les reticències dels dirigents d’ERC a la plena sobirania són més subtils però no per això menys manifestes. Tot i l’empenta i la novetat que va significar la majoria d’ERC aconseguida el 2003 (en bona part perquè en aquell moment l’independentisme d’esquerres també es trobava associat a una renovació de l’elit autonomista) l’ambició interna dels dirigents d’aquesta formació va consistir també en perpetuar-se en el poder en una estructutura autonòmica però aquest cop a través d’una coalició d’esquerres.
Als 23 anys de pujolisme ben bé hi podien seguir 23 anys de tripartit, van pensar els nouvinguts al govern de la Generalitat. La voluntat de pactar amb l’ordre en comptes d’apostar per la ruptura es va exterioritzar en els dirigents d’ERC des del principi del nou govern: des del passar pàgina de pressa de l’únic episodi de confrontació real amb Espanya (la reunió amb dirigents d’ETA de l’aleshores conseller primer, Josep-Lluís Carod-Rovira, i que va significar l’obtenció de més de 600.000 vots per a ERC a les eleccions a les Corts espanyoles de 2004) fins a la temptació de la cúpula d’ERC de demanar un vot afirmatiu (el “sí” crític, en deien) a l’Estatut retallat en contra del parer de les bases.
Amb Carod descavalcat de la Presidència d’ERC i sota el lideratge de Puigcercós la defensa de l’ordre autonòmic s’ha mantingut sobretot a través de reforçar la línia ideològica del partit en l’eix “dreta-esquerra” en comptes de posar èmfasi en el conflicte “Estat espanyol-nació emergent”, cosa que ha continuat significant una aposta per ungir de virtuts el PSC, el principal soci de govern i agent de l’immobilisme nacional.
Però en un moment en què l’independentisme està en plena efervescència, els dirigents d’ERC han accentuat la seva oposició a gestos de confrontació amb l’Estat tot refredant l’impuls espontani de les consultes populars municipals per la independència, expressant la seva incomoditat davant la publicació de les primeres enquestes que revelaven un suport majoritari a l’estat català (estudi de la UOC de desembre de 2009) i, en acabat, votant a la Mesa del Parlament en contra de la tramitació de la iniciativa legislativa popular de consulta popular no refrendetària sobre la independència de Catalunya i no fent res per impedir que la mateixa Mesa del Parlament cancel·lés la decisió d’impulsar una consulta popular oficial sobre la mateixa qüestió.
En el moment de la veritat, també a ERC, doncs, esfereïment i blindadge a favor de preservar l’statu quo. Això, d’altra banda, ha estat plenament compatible amb l’actitud llagotera que en ocasions els dirigents d’ERC han expressat en aquests anys de tripartit cap als mateixos poders fàctics financers i mediàtics als quals abans CiU rendia vassallatge. No es va tornar a saber res més, per exemple, de la campanya “Catalunya lliure de peatges” un cop membres d’ERC van integrar el govern de la Generalitat.
En acabat, la manca de coratge i la incompetència dels dirigents d’ERC ha abocat a la desintegració de qualsevol mena de direcció política i de projecte pautat cap a la independència, sense que, després de set anys de formar part del govern hagin creat estructures de poder social, econòmic o cultural que planti cara a les estructures hegemòniques a Catalunya desde la Transició.
En definitiva tant CiU com ERC (ja no parlem dels altres partits d’obediència espanyola) no han plantejat alternatives a l’ordre existent i sovint s’han aprofitat dels magres beneficis del mateix. D’aquí que l’enfortiment del projecte independentista generi recels perquè les elits polítiques actuals són perfectament conscients que un nou Estat també significa un canvi de classe dirigent. ERC podria haver obert la bretxa des del 2003, però en comptes d’eixamplar el cercle de complicitats apareix com un cas únic en la política comparada de partit que en arribar el poder perd totes les simpaties dels sectors socials i intel·lectuals que abans el recolzaven. La pretensió d’integrar-se en el sistema d’equilibris forjat des de l’autonomisme (en comptes de lluitar per rebentar-lo) els tornarà a condemnar a la marginalitat política.
I això es pot produir perquè ni ERC, ni tampoc CiU, no tenen oferta electoral pel sector que composa el gruix social primordial del catalanisme: les classes mitjanes independentistes amb consciència política i formades ja sota la democràcia i sota la normalització lingüística. CiU no les atrau per la tebior del seu discurs nacional i ERC les rebutja amb els seu discurs basat en la confrontació entre “esquerres” i “dretes” i la seva visió idealitzada de les classes proletàries urbanes catalanistes que, o bé són una minoria o bé no tenen sensibilitat catalanista de manera que mai no abandonaran el seu vot d’obediència espanyola per un partit d’esquerres catalanista tret que s’avanci en el procés de sobirania i, amb l’Estat propi, se superi la confrontació identitària.
La paradoxa és que els quadres dirigents dels sectors de les classes mitjanes independentistes, malgrat la seva alta qualificació i la seva remarcable trajectòria professional encara no han accedit al conjunt de les estructures de poder, sigui perquè en les esferes empresarials i administratives encara predomina una gerontocràcia amb un esquema mental tardofranquista (en aquest aspecte també podríem trobar un dels elements causants de la profunditat de la crisi a Catalunya) sigui perquè a aquesta gerontocràcia li ha convingut la consolidació de partits que han promogut dirigents poc preparats, servils i, sobretot, lleials al marc polític i econòmic derivat de la Transició.
En el moment que hi hagi una força que sàpiga captar d’una banda el malestar inherent a aquestes classes mitjanes i, de l’altra, atraure el talent dels mateixos sectors catalanistes que fins ara han prosperat en les seves carreres professionals i al marge de la política, podria esclatar el catalitzador d’una nova majoria amb capacitat de trencar el marc polític caduc i obrir un nou horitzó.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada