És sorprenent que després de l’ensulsiada de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut encara hi hagi forces polítiques catalanistes que insisteixin en projectes utòpics com ho són tots aquells que demanen el consentiment de l’Estat espanyol. És una gran paradoxa política que passin per realistes o “gradualistes” propostes impossibles i es continuï desplaçant fora de l’agenda dels partits amb representació parlamentària l’únic plantejament que podem decidir des de Catalunya i que garantiria la plena disposició de tots els recursos i de totes les competències: la constitució d’un Estat propi.
Com que encara no han tingut prou d’aventures fracassades (la reforma estatutària, per exemple) Mas i la federació que presideix ens volen arrossegar a una altre fracàs assegurat per por a plantejar l’envit de la sobirania. El concert econòmic aprovat per Espanya, com diem, és molt més fantasiós que una declaració unilateral d’independència que, al capdavall, podem decidir aquí.
Contra el que es defensa des de CiU, el reconeixement del concert per Catalunya, en l’actual interpretació sostinguda pel Tribunal Constitucional espanyol, exigiria reforma constitucional. En aquests moments, com és ben sabut, només disposen del sistema de concert a l’estat Espanyol País Basc i Navarra, fórmula de finançament que deriva de l’actualització dels seus drets històrics continguda a la disposició addicional primera de la Constitució i només reconeguda per a aquests territoris que són els únics subjectes de foralitat pública. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut deixa ben clar (Fonament Jurídic 10) que entre els drets històrics de Catalunya no s’inclouen els que es prediquen dels territoris forals (com ara el concert econòmic), això ja havia estat insinuat pel mateix Consell Consultiu en el seu dictamen sobre el projecte de reforma estatutària l’any 2005. En conclusió, atribuir el sistema de concert a Catalunya requeriria, pel cap baix, una reforma de la disposició addicional primera de la Constitució i això exigeix tres cinquenes parts de Congrés i Senat (una majoria de 210 diputats al Congrés, tots els partits polítics catalans n’aporten 47) i, si ho demanen una desena part de diputats i senadors, referèndum a tot l’estat.
Com que encara no han tingut prou d’aventures fracassades (la reforma estatutària, per exemple) Mas i la federació que presideix ens volen arrossegar a una altre fracàs assegurat per por a plantejar l’envit de la sobirania. El concert econòmic aprovat per Espanya, com diem, és molt més fantasiós que una declaració unilateral d’independència que, al capdavall, podem decidir aquí.
Contra el que es defensa des de CiU, el reconeixement del concert per Catalunya, en l’actual interpretació sostinguda pel Tribunal Constitucional espanyol, exigiria reforma constitucional. En aquests moments, com és ben sabut, només disposen del sistema de concert a l’estat Espanyol País Basc i Navarra, fórmula de finançament que deriva de l’actualització dels seus drets històrics continguda a la disposició addicional primera de la Constitució i només reconeguda per a aquests territoris que són els únics subjectes de foralitat pública. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut deixa ben clar (Fonament Jurídic 10) que entre els drets històrics de Catalunya no s’inclouen els que es prediquen dels territoris forals (com ara el concert econòmic), això ja havia estat insinuat pel mateix Consell Consultiu en el seu dictamen sobre el projecte de reforma estatutària l’any 2005. En conclusió, atribuir el sistema de concert a Catalunya requeriria, pel cap baix, una reforma de la disposició addicional primera de la Constitució i això exigeix tres cinquenes parts de Congrés i Senat (una majoria de 210 diputats al Congrés, tots els partits polítics catalans n’aporten 47) i, si ho demanen una desena part de diputats i senadors, referèndum a tot l’estat.
Es podria argumentar que seria possible accedir a un sistema de concert només reformant la Llei Orgànica del Finançament de les Comunitats Autònomes, LOFCA (jo ho considero inviable atès el fonament que té el concert a Navarra i al País Basc en la disposició addicional primera CE), però cal deixar ben clar que això només succeiria si totes les comunitats autònomes de règim comú assumissin el sistema de concert perquè altrament s’instaurarien uns mecanismes de bilateralitat en matèria financera inconstitucionals d’acord amb la mateixa sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. D’altra banda, sembla políticament impossible que totes les comunitats autònomes de règim comú s’avinguin a aprovar un sistema de finançament en el qual moltes d’elles hi perdrien recursos. Sobre qualsevol reforma de la LOFCA s’exigirà l’aprovació per part del Consell de Política Fiscal i Financera amb representació de totes les Comunitats Autònomes. Ja vam constatar com va funcionar el sistema en la darrera reforma del sistema de finançament i com va quedar clar que, contra el mateix que es deia des de CiU, la LOFCA preval sobre l’Estatut o sobre qualsevol decisió en matèria financera que es pugui prendre des de Catalunya.
Val a dir que tots aquests mecanismes només es podrien començar a activar (i a ser avortats des d’Espanya, pel Consell de Política Fiscal i Financera, per les Corts Generals o pel Tribunal Constitucional) en el difícil supòsit que es doni la combinació política singular que anhelen Mas i CiU: majoria parlamentària a Catalunya i capacitat decisiva a Madrid per donar suport a un govern en minoria del PP o del PSOE. També cal destacar que aquest conjunt de circumstàncies només es podrien donar a partir del 2012 mentre la Generalitat va aquest 2010 ja cap a la fallida i ni Mas ni CiU semblen plantejar alternatives al període 2010-2012 que no sigui continuar emetent aquests bons de deute públic de difícil pagament.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada