Escàndols sexuals

En el caliu de les insinuacions sobre la vida sexual del secretari general d'una organització política un lector de l'Avui va publicar una carta el 22 de març passat en la qual es preguntava com era que a Catalunya, a diferència del que succeeix en altres cultures polítiques, el debat sobre els escàndols sexuals és exclòs dels mitjans de comunicació.

L'explicació d'aquest silenci es justifica, no sols a Catalunya sinó almenys en l'espai públic europeu, per la intensa protecció jurídica que mereix el dret a la intimitat o, per dir-ho en termes del Conveni Europeu de Drets Humans, el dret al respecte a la vida privada i familiar com a límit a la llibertat d'informació. La idea és que allò que afecta a la sexualitat, encara que sigui una informació veraç, no té rellevància pública atès que es tracta d'un dels elements més reservats de l'esfera privada i, ni tan sols en el cas que es tracti de persones públiques o que exerceixen càrrecs públics, la notícia sobre el seu comportament sexual té interès per al debat democràtic i per a l'avaluació de la seva activitat política. El ciutadà, d'acord amb aquesta premissa, no n'ha de fer res de si un conseller després de la seva llarga jornada laboral es relaxa en una sauna gai o de si un diputada freqüenta un local d'intercanvi de parelles.

La doctrina sobre el dret a la intimitat i els polítics invocada en l'imaginari europeu té, tanmateix, una clara excepció: quan del comportament sexual de la persona que exerceix un càrrec públic es derivin fets constitutius de delicte. La porta de la informació s'obra, així, no en la immoralitat sinó en la delinqüència. Un exemple: la commoció generada per les notícies sobre la vida eròtica del primer ministre italià, Silvio Berlusconi, a Villa Certosa no procedeixen del fet que hagués estat infidel a la seva dona (ara ja exdona) amb prostitutes sinó del tema que algunes d'aquestes prostitutes fossin menors d'edat i que ell hagués comès abús de poder per tal d'encobrir aquesta situació. En el mateix sentit, la política mallorquina ens va regalar un altre vodevilesc exemple sobre l'exposició pública de conductes sexuals de polítics com a conseqüència de la comissió de fets constitutius de delicte: l'any passat el Tribunal Superior de Justícia Balear va condemnar a dos anys de presó un exregidor del PP de l'Ajuntament de Palma, conegut pel seu integrisme catòlic, per malversació de cabals públics en haver gastat més de 50.000 euros en serveis de prostitució masculina amb càrrec a la targeta de crèdit del consistori. Novament en aquest cas la qüestió no era que el polític fos homosexual, freqüentés locals de prostitució, ni tan sols que aquesta actitud topés amb el seu discurs conservador, sinó que la difusió de l'afer es produeix quan es constata que havia finançat la seva promiscuïtat amb diners públics. El quadre, per cert, coincideix amb les acusacions proferides la setmana passada sobre el “secretari general d'un partit” ja que se'l titllava de dedicar “diners públics a finançar la seva vida sexual, variada i extensa”, o sigui, de ple en el reguitzell de conductes penalment tipificades.

Més enllà dels casos en els quals el sexe es barreja amb fets delictius, hi ha una altra categoria de circumstàncies discutida i respecte a la qual informar continua essent un tabú: això s'esdevé quan els comportaments sexuals tenen repercussions polítiques directes. Al meu parer, el dret a la intimitat hauria de veure's restringit en aquestes circumstàncies perquè la notícia sobre la vida eròtica del polític sí que té interès públic en la mesura que afecta a decisions polítiques i permet explicar comportaments que poden tenir repercussions en la direcció d'un partit o en la governabilitat d'un país. Per exemple, la notícia per la qual s'evidencia que el líder d'un partit dinamita el seu projecte polític per col·locar la seva amant de cap de llista per a una demarcació sí que hauria d'haver transcendit a l'opinió pública. El ciutadà té dret en aquest cas a saber les raons d'un comportament polític encara que estigui fonamentat en la libido. Una altra vegada: en la nostra cultura mediàtica no se sancionaria que el dirigent tingués una amant sinó que fes valer la seva condició per promocionar-la i col·locar-la en la graella de sortida per assumir un càrrec de responsabilitat. Qui primer hauria de tenir interès en què misèries d'aquesta mena fossin conegudes haurien de ser les dones pel greu atac a la dignitat que suposa la sospita d'haver de satisfer les ànsies fal·locràtiques masculines per poder progressar políticament. També la conducta del “secretari general” anunciada participaria del tot d'aquest supòsit si es demostrés que les seves “amants i ex-amants han estat premiades amb càrrecs públics”.

Finalment, hi hauria una darrera categoria en la qual caldria revisar si el dret a la intimitat ha de prevaldre sobre la informació de la vida sentimental del polític i és en el supòsit que els ciutadans tinguessin el dret a saber que la vida privada del personatge és radicalment incoherent amb el que defensa en la vida pública. Per exemple: el polític conservador i catòlic confés que contradiu manifestament els mandats de l'Església catòlica cometent adulteri o finançant un avortament a alguna de les seves amants. Com dic, en el context europeu (no així als EUA), el discurs sobre aquestes actituds seria exclòs de l'arena pública, per bé que en una democràcia que aspira a la transparència, a la deliberació i que exigeixi integritat als seus governants està bé que aquests límits es discuteixin.

Unitat per a què

Forjar un moviment amb projecció política, social, econòmica, sindical i cultural que centri la seva acció en la construcció d'un Estat propi com a objectiu a curt termini requereix unitat. Així ho insinua l'experiència seguida per d'altres comunitats nacionals que han assolit la independència i sembla que aquest és el camí que caldria també recórrer a Catalunya i als Països Catalans. L'obstacle amb el qual ara ens enfrontem, no obstant això, és que la invocació a la unitat que alguns sectors prediquen no es correspon a cap a estratègia independentista ni a l'enfortiment del moviment social que l'ha de propulsar.

Els anys que ERC podia haver esdevingut el motor polític d'aquest procés, els dirigents d'aquest partit, en un acte d'irresponsabilitat impropi en una formació d'alliberament nacional, es van estimar més reforçar l'ordre espanyol a través del PSC que teixir les complicitats necessàries per combatre aquest ordre. Va poder més la temptació d'alguns quadres republicans d'ocupar les parcel·les d'un poder que fins aleshores els havia estat esquiu que el plantejament d'un conflicte polític amb totes les incerteses que això hagués representat. La retòrica del govern d'esquerres, adobada amb una voluntat manifesta de desallotjar CiU de totes les administracions, no va aconseguir amagar als electors que a la cúpula d'ERC no hi havia cap altre full de ruta més enllà de continuar gestionant el sistema autonòmic. Va ser en el municipalisme on aquesta constatació va adquirir uns matisos encara més descarnats: tripartits liderats pel socialisme allà on es poguessin lligar, regidors republicans gestionant àrees de govern de ciutats catalanes com ho faria qualsevol polític autonomista (retribuïts amb les suculentes dietes d'assistència als plens i als consells d'administració de les empreses públiques municipals), participació en els consells comarcals i, el més feridor per a una sensibilitat sobiranista, el pacte amb els socialistes per accedir a les presidències de les diputacions provincials de Girona i de Lleida.

El model, doncs, sembla força allunyat de la idea de construir la independència des del teixit local, tot potenciant òrgans de representació de regidors sobiranistes i acumulant recursos humans i materials per precipitar la ruptura amb Espanya des dels municipis. No oblidem que, fins i tot el procés de les consultes populars d'aquests darrers anys, va començar a Arenys de Munt completament al marge d'ERC.

La direcció d'aquest partit, tot i el daltabaix electoral i la pèrdua del govern de la Generalitat, no ha canviat ni un mil·límetre ni el discurs, ni els dirigents, ni la pràctica política. Es continua apostant per una acció conjunta amb els partits autonomistes d'esquerres, com ho demostren les iniciatives legislatives que impulsen, van sempre a remolc de qualsevol gest autodeterminista que es plantegi des d'altres grups polítics o des de la societat civil, continuen aferrats al PSC en els diversos àmbits de poder local i a Barcelona, tot i no formar part del govern, han contribuït cada any a la governabilitat d'Hereu aprovant-li els pressupostos. Això sense esmentar l'espectacle denigrant que en aquests moments ofereixen alguns dels alts càrrecs republicans de l'anterior govern tot trucant a la porta dels partits autonomistes perquè els recol·loquin en alguna tasca que els permeti continuar vivint de l'administració pública amb unes retribucions similars a les que percebien quan dirigien el país, una mostra més que evidencia com les qüestions de subsistència personal, l'anhel de professionalitzar-se en l'exercici de l'activitat política, són pulsions de molta més intensitat que la voluntat d'enfortir el moviment col·lectiu que ens ha de portar a la plenitud nacional.

La unitat no es pot plantejar, doncs, sense coherència, sense integrar-se en una estratègia més àmplia, i encara menys per fer surar aquells que ja han demostrat a bastament la subordinació de l'ideal sobiranista a la gestió autonomista, una posició del tot lamentable quan, en connivència amb l'ordre espanyol, només es limita a assegurar un benestar personal incompatible amb els sacrificis que l'independentisme exigeix. I aquí arribem al cap del carrer, i és que l'ambició independentista que ja es palpa en la societat només tindrà la seva traducció política i, per tant, determinant per culminar el procés, quan l'actuació de les persones que la liderin sigui fermament conseqüent amb l'objectiu, quan les decisions adoptades tinguin sentit en el marc d'una acció col·lectiva clara i, sobretot, quan ningú no torni a cometre l'error de voler viure de l'independentisme mentre encara no siguem independents.

Cal desitjar que el proper cicle de creixement de l'independentisme polític no signifiqui una mala còpia de l'ordre autonomista i de dirigents que només aspiren a consolidar la seva posició mentre l'Estat propi queda difuminat en un horitzó d'un futur vaporós, sinó que expressi la determinació inflexible d'una avantguarda disposada a les més altes renúncies. Un dirigent d'un moviment d'emancipació nacional que ha bregat amb conflictes armats, empresonaments i terrorisme d'Estat deia, referint-se a les seves bases: “Amb tot el que els fem patir, no els podem enganyar”. A Catalunya, afortunadament, no ens hem d'enfrontar amb aquests reptes per assolir la independència, però això no justifica que, a la primera oportunitat, es traeixi la il·lusió de la gent.

Preludi a València

El febrer de 1981 sortien els tancs al carrer i el febrer de 2011 cessen les emissions de TV3 al País València. Després de 30 anys el territori al sud d'Alcanar continua essent un dels fronts principals del conflicte entre la nació catalana i la nació espanyola. La bona notícia, però, és que la tensió almenys no s'expressa en termes militars sinó en termes culturals, el debat sobre l'hegemonia passa del component de la violència física (tot i que excepcionalment encara s'evidenciï en els atacs de l'extrema dreta feixista a figures representatives del catalanisme) al setge contra la llengua, els drets i l'imaginari. Penso que l'escenari valencià podria anticipar fórmules de resolució de xocs nacionals basades en el respecte a les llibertats fonamentals, en la juridificació de les controvèrsies i en l'arbitratge d'entitats supraestatals com la Unió Europea i el Consell d'Europa, que haurien de ser aprofitades pel conjunt del catalanisme en els seus anhels de reconeixement internacional.

La primera premissa del gir en el plantejament, no obstant, consisteix en el fet que les institucions del Principat admetin aquesta situació de conflicte i la impossibilitat de vehicular les relacions amb l'espanyolisme que controla la Generalitat valenciana en termes de negociació. Cal plantar cara amb fermesa i això, a l'Europa occidental del segle XXI, és apostar per una estratègia jurídica de defensa dels drets i del pluralisme projectada en últim terme a les institucions europees amb credibilitat i solvència.

Crec que, en la qüestió de TV3 a València, s'han encadenat des del catalanisme principatí i des de l'Acció Cultural del País Valencià una sèrie d'errors polítics i jurídics que han portat fatalment a l'exhibició populista i prepotent de Francisco Camps (i tot sembla apuntar que es tractarà d'uns errors que es repetiran). La primera badada va consistir en l'actitud mel·líflua amb la qual l'anterior conselleria de Mitjans de Comunicació principatina encapçalada per Tresserras va entomar els primers tancaments de repetidors promoguts per l'administració Camps. Ja aleshores es podia percebre el parany que significava la reciprocitat en les emissions de TV3 i de Canal 9 amb la qual es va tancar en fals la confrontació atesa la manca de garanties sobre l'acord i la facilitat amb la qual Camps podia trencar el pacte quan en tingués electoralment necessitat. No es podien dipositar totes les esperances de compliment d'un acord només en la bona voluntat d'un subjecte com Camps que tants cops ha actuat amb la intenció de marginar la llengua i la cultura catalanes. Aquest és l'error que sembla que tornarà a cometre el govern d'Artur Mas: després de l'actuació impresentable i traïdora de Camps, la Generalitat de Catalunya encara el premia suplicant-li una nova obertura de negociacions per arribar a un altre acord que Camps vulnerarà quan li plagui.

El segon error recurrent en què han participat tant l'administració del Principat com Acció Cultural del País Valencià ha estat confiar que les instàncies espanyoles atendrien els greuges valencians. Primer amb l'esperança que la regulació del sistema audiovisual propugnada en l'època en què José Montilla era ministre d'Indústria i Telecomunicacions normalitzaria la situació de la televisió pública catalana al País Valencià. La segona, quan es va fer evident la indiferència del legislador espanyol, amb el gest de l'ACPV de promoure la presentació d'una iniciativa popular que, a més d'estar minada de perills per la possibilitat que permetés a l'Estat espanyol absorbir competències en matèria de mitjans de comunicació (també les competències catalanes), ni tan sols va ser presa en consideració pel Congrés.

Finalment, el tercer error va consistir en la resignació amb què l'ACPV i d'altres associacions en defensa de la llengua catalana (com Òmnium Cultural) van acceptar la imposició de sancions per evitar el tancament dels repetidors. Unes sancions il·legals que haurien d'haver abocat a una campanya de desobediència civil i que s'haurien d'haver plantejat en un procés en què es denunciés el que de debò aquestes mesures significaven: una lesió desproporcionada a la llibertat d'expressió i de comunicació, un esclafament dels drets de les minories culturals i un atemptat de primer ordre contra el pluralisme. Encara recordo la iniciativa d'Òmnium de recol·lectar ajuts de 10 euros perquè l'ACPV pogués pagar les sancions (a la qual molts vam contribuir innocentment) quan aquests diners s'haurien d'haver invertit a contractar uns bons serveis jurídics capaços d'elevar la causa, un cop previsiblement desestimada per les instàncies judicials espanyoles, a òrgans com el Tribunal Europeu de Drets Humans.

Per impulsar actuacions més enèrgiques, que, insisteixo, passen per la internacionalització del conflicte en el llenguatge dels drets, la primera condició demana que el catalanisme polític assumeixi el que s'està jugant a València: el preludi de l'emancipació nacional o, en un sentit oposat, el preludi de l'assimilació i de l'espanyolització completes. I aquestes són unes coordenades que les institucions principatines estan lluny d'assumir. Per contra, és curiós que s'acabi de publicar un llibre signat per Rafael Moya Jover titulat España se romper por el Este. La cuenta atrás. De la mentira, a la nación catalana. Del Estatut, a los Països Catalans en el qual l'autor ja dóna per descomptada la independència del Principat de Catalunya (en un camí que, d'altra banda, continuen confirmant els estudis sociològics publicats la setmana passada) i vaticina l'expansió del gest rupturista a València i a Mallorca atiada des del futur Estat Català. Com es pot comprovar, des d'Espanya creuen més en les possibilitats del catalanisme que nosaltres mateixos.

Harakiri burgès

De la mateixa manera que entre 1914 i 1945 la burgesia centreeuropea va promoure una pulsió nihilista que va portar a guerres mundials, antisemitisme, holocaust i autodestrucció, de vegades fa la sensació que la covardia, la mesquinesa, l'autoodi i l'espanyolisme que practica bona part de burgesia catalana aprofundeix en la seva ruïna com a col·lectiu i en l'extinció del país. L'evolució no és nova. Més aviat es podria afirmar que ara vivim l'epígon del primer suïcidi de la burgesia catalana que va suposar el suport al projecte franquista dels industrials i del gran capital català aterrits davant de l'onada revolucionària que va esclatar a la rereguarda republicana des de juliol de 1936. La sensibilitat d'aquells que van abjurar de Catalunya i de la seva llengua, d'aquells que van contribuir a estintolar l'aparell del règim, així com el genocidi cultural i la voluntat assimilacionista que la dictadura propugnava, encara perviu en l'actitud de determinats agents obstinats a assegurar la viabilitat d'Espanya malgrat l'espoliació i les agressions contra el fet diferencial català promogudes des de l'aparell de l'Estat.

Aquesta traça col·laboracionista que impregna determinades elits catalanes parteix d'una adhesió identitària en part forjada després de la desfeta de 1939 –sigui perquè els elements conservadors van optar per autodestruirse nacionalment a fi de mantenir els seus privilegis socials, sigui perquè en l'ocupació del país el règim va col·locar persones foranes en posicions estratègiques de dominació– però també respon a un comportament empresarial que, en el seu compromís amb el marc estatal, ha abocat representants del teixit industrial i financer a una absurda situació de dependència econòmica. Val a dir que la subjecció econòmica als poders de l'Estat no deriva només de la persistència a centrar el projecte empresarial en el mercat espanyol, i a associar els beneficis a decisions de poders públics espanyols, cosa insòlita i condemnada al fracàs en un temps d'apoteosi lliurecanvista i globalitzadora, sinó també en la transmissió d'un comportament indolent, especulador i improductiu que, com manifesta la crisi que patim, ha acabat de castrar el mític esperit emprenedor català.

El relat de la liquidació de les caixes d'estalvis catalanes i la reacció entre impotent i mesella dels seus directius expressa bé la combinació de circumstàncies que provo de sintetitzar: en les darreres dècades les caixes participen de l'orgia especulativa immobiliària que reprodueix els pitjors vicis d'un colonialisme procliu al benefici immediat, a la depredació sense valor afegit ni innovació tecnològica. Els altres sectors en els quals diversifiquen la seva activitat (com l'obra pública o el sector energètic) depenen de decisions, en bona part del govern espanyol, que contribueixen a segrestar el mercat i que lluny de dibuixar un quadre de lliure competència, evoca, com en els millors temps del franquisme, un capitalisme corcat pel sistema de contactes amb el poder polític. Només en un context així es pot entendre que, quan el model entra en fallida, els directius de les caixes catalanes acceptin de manera resignada les imposicions del Ministeri d'Economia i que a la pràctica comporten l'evaporació de la seva naturalesa, així com el desplaçament del capital generat per l'estalvi català a centres de decisió de fora del país. L'operació encara comporta un matís addicional d'ironia si considerem que el fons estatal (FROB) amb el qual el govern espanyol penetra en el capital de les caixes i condiciona l'aplicació de les normes que han de presidir el seu desmantellament són, en bona part, els recursos derivats del dèficit fiscal que l'Estat manté amb Catalunya. Els gestors al capdavant del sistema financer català, i no és estrany que el president de la caixa catalana de majors dimensions també sigui el president de la patronal de caixes espanyola, primer accepta l'espoliació que l'Estat practica sobre Catalunya a través del sistema impositiu i després accepta el control dels recursos privats de l'entitat gràcies als fruits de l'espoli. Un doble escanyament que només es pot entendre, com dic, i més enllà dels beneficis personals que els responsables d'aquesta ensulsiada puguin obtenir, pel rerefons identitari d'uns sectors que ja fa molts anys es van proposar obrir en canal les venes del país per emprendre la ruta de l'espanyolització definitiva.

Tampoc no és casual que mentre en els anys de bonança la gran banca espanyola ha globalitzat el seu negoci de manera que, per exemple, el Banc de Santander ja obté més del 70% dels seus beneficis fora de l'Estat, les caixes d'estalvis catalanes hagin concentrat la seva expansió en el mercat espanyol. El món econòmic català, amb tanta fama d'internacionalista, resulta que en els anys de la integració europea, només aprofita el darrer cicle de creixement per concentrar-se en un dels mercats més ruïnosos. En haver lligat l'expansió (i ara la crisi) a Espanya determinats poders empresarials es visualitzen com els principals obstacles a un procés rupturista. L'accés a la presidència de la CEOE per part de Joan Rosell, i la recuperació del vell anhel català de regeneració espanyola malgrat l'evidència de l'asfíxia econòmica, és una altra metàfora d'aquesta tendència errònia, obsoleta i, al capdavall, suïcida que provo de descriure.

No cal dir que la influència d'aquesta burgesia cosida al projecte nacional espanyol sobre la federació de partits que governa Catalunya és la principal garantia de l'immobilisme que caracteritzarà l'acció de govern d'aquest mandat malgrat les sonades humiliacions que etziben des de Madrid. Encara que a CiU augmenti la intensitat de la retòrica independentista no es prendrà cap acció seriosa dirigida a l'escissió perquè això seria molt més del que un poder econòmic massa assimilat a Espanya podria tolerar.

Les condicions òptimes

De forma plenament escaient per a una secció d'un diari anomenada Diàleg, la setmana passada vaig tenir l'honor que l'amic Ferran Sáez Mateu comentés un article meu publicat en aquestes planes tot discrepant de forma rotunda de la meva opinió sobre les condicions òptimes que aquests darrers anys es donen per activar a Catalunya un procés de secessió. Ferran Sáez reiterava el seu escepticisme sobre la possibilitat d'exercir un gest independentista que ell titlla de “vague”, “confús”, “genèric”, “esquemàtic” o “abstracte”.

El primer que cal respondre és que si alguna cosa no és “confusa”, “vaga” o “abstracta” és un procés d'independència. La creació d'una entitat política sobirana és el camí que han pres la majoria dels gairebé dos-cents estats que en aquests moments són membres de Nacions Unides. Les constants històriques i procedimentals que han portat moltes comunitats nacionals a fundar un estat propi són, al contrari del que suggereix Sáez, clares i precises. Ell titlla de “ridícula” la “declaració unilateral d'independència” però no és sobrer recordar que aquesta va ser la fórmula que es va adoptar en la més cèlebre de les independències de l'època contemporània: la dels actuals Estats Units d'Amèrica. No crec que sigui tan “ridícul” un gest que va suposar la consolidació d'una de les nacions més poderoses del planeta, que al segle XVIII es va perpetrar contra la primera potència del moment, la Gran Bretanya, i que, segons sostenen la majoria d'historiadors, va comptar només amb el suport i l'acció d'unes deu mil persones organitzades. Deu mil persones organitzades són moltes menys de les que ara ja té l'independentisme a Catalunya, un moviment que eventualment no s'enfrontaria contra l'Imperi Britànic sinó contra una Espanya feble, arruïnada, que no passa de ser un país de segon ordre en el concert de les nacions europees, i que busca desesperadament surar, com veiem aquests dies, a costa de radicalitzar l'espoliació econòmica i cultural de Catalunya.

Ferran Sáez equipara l'estat d'ànim que es podria donar en l'actualitat amb el que es va viure el 6 d'octubre de 1934 amb la proclamació de l'Estat Català per part del president Companys tot associant la iniciativa audaç de Companys amb la desastrosa rèplica que va suposar la Guerra Civil i l'ocupació de Catalunya per les tropes franquistes. En aquesta anàlisi, Sáez oblida esmentar que el marc històric d'aleshores, amb una Europa marcada per l'ascens dels feixismes i el clima prebèl·lic que culminaria amb la II Guerra Mundial, no té res a veure amb el context de la Unió Europea en l'actualitat, una Unió que es va forjar precisament per posar fi a les lluites intestines a l'Europa occidental, amb governs i estats que no tolerarien l'execució d'una barbàrie per part d'Espanya i que ben aviat hauran de buscar solucions pacífiques i democràtiques als processos de secessió que s'estan plantejant a Escòcia i a Flandes.

Pel que fa a la demanda de Ferran Sáez que exhibim almenys un estudi demoscòpic que reafirmi l'existència d'una majoria independentista, ens podem limitar a recordar les enquestes publicades que ja confirmen com, en el supòsit de la celebració d'un referèndum d'independència a Catalunya, el suport dels partidaris del “sí” seria superior al dels partidaris del “no” (enquesta de la Universitat Oberta de Catalunya de desembre de 2009 i enquesta publicada a La Vanguardia el 18 de juliol de 2010). Aquestes dades assenyalen, com he repetit molts cops, una majoria social molt superior a la que tenien, al principi del procés, qualsevol de les comunitats nacionals que han accedit a la independència en les darreres dècades. Això és així perquè totes les experiències secessionistes assenyalen que la majoria social s'incrementa exponencialment quan es planteja el procés amb un horitzó concret a curt termini, però perquè es materialitzi aquesta reacció hi ha d'haver un estament polític que lideri el moviment de forma clara, precisa i sense ambigüitats.

L'altra cosa, com dic, és que la classe dirigent catalana estigui a l'altura de les circumstàncies. Contra allò que Ferran Sáez imputa al procés de secessió que jo defenso, el que és inconcret, vague i difús són les propostes plantejades per la federació que governa Catalunya, CiU, i pel president de la Generalitat, Artur Mas, per determinar el futur de les relacions amb Espanya. “La transició nacional”, “el dret de decidir”, “el rearmament jurídic” com a resposta a les agressions que està patint el país són d'una vaporositat incomprensible i ineficaç, i així són llegides amb escarni des d'un Madrid dedicat a reforçar l'ofensiva anticatalana i recentralitzadora. Entre els dirigents de CiU, només el President Jordi Pujol, amb l'astúcia que el caracteritza, ha sabut copsar que cal un canvi i una concreció en el llenguatge si es vol frenar la humiliació.

 

Ha arribat el moment en què allò que porta a la frustració serà mantenir-se en la retòrica vaga sense resultats. Persistir en la no-acció independentista per part de l'actual govern de la Generalitat no farà res més que obrir les portes a l'increment de l'espoliació, a l'ofec econòmic i a l'assimilació cultural. Aquesta setmana CiU té l'oportunitat de fer creïble a Espanya la seva vocació de ruptura si no se satisfan les demandes de dignitat nacional: permetre que es tramiti la proposició de llei de declaració d'independència que Solidaritat Catalana ha dipositat a la mesa del Parlament. Esquivar la qüestió tot al·legant excuses tècniques basades en l'ordre espanyol no farà res més que minar la credibilitat de CiU com a força capaç de respondre a les agressions. La majoria absoluta catalanista que (també) existeix al Parlament està obligada, de forma immediata, a demostrar fermesa per recuperar l'autoestima del país i per impedir que els poders centrals de l'Estat espanyol ens perdin definitivament el respecte.

El crepuscle d'ERC

En algun moment de mitjan anys noranta del segle XX, els dirigents del PSC van arribar a la conclusió que no aconseguirien desbancar CiU del govern de la Generalitat ni assumir el gros del poder a Catalunya sense la complicitat d'una altra força política. Calia teixir complicitats amb un tercer actor que els garantís un llarg període d'hegemonia, encara que es trobés als antípodes de la sensibilitat nacional dels socialistes: és en aquest context que s'acaba teixint l'aliança global entre el PSC i ERC, un pacte que força els republicans a desplaçar el seu discurs independentista i rupturista per aixoplugar-se en la retòrica de les esquerres però que facilita als dirigents d'ERC (que fa molts anys que piquen pedra a la marginalitat política) accedir a quotes de poder sigui a la Generalitat, sigui als ens locals (en els quals el soci preferent sempre és el PSC) o sigui als òrgans de l'Estat (per exemple, al Senat) amb la conseqüent professionalització, prestigi social i benestar material que enlluerna els nous protagonistes de la vida pública.

El 2003, el canvi de govern a la Generalitat i, el 2004, els més de 600.000 vots recollits per Carod a les eleccions espanyoles, expressen l'èxit aparent de la simbiosi, però també és en aquest moment àlgid en el qual es comença a detectar el germen del fracàs que corcarà el projecte: per bé que hi ha unes circumstàncies òptimes per posar les bases d'un procés de secessió, els dirigents d'ERC es blinden en el compliment del pacte amb el PSC i es refugien en la gestió de l'autonomisme sota el paraigua comú del discurs d'esquerres. És en aquest tram, sobretot a partir de la investidura de José Montilla el 2006, que comença a quedar clar que els Carod, els Puigcercós, els Benach, els Huguet, els Ridao i tants altres no tenen cap pretensió de portar el país cap a la independència, sinó que, calculen, si hi havia hagut 23 anys de pujolisme, ben bé podia haver-hi 23 anys de tripartit i ells continuar fent de crossa dels socialistes i gaudir dels beneficis de trobar-se en la primera línia política tot atiant el conflicte entre l'esquerra i la dreta (amb el desig de provocar la descomposició de CiU). El peixalcovisme d'esquerres estava en condicions d'allargar-se una colla d'anys amb un Estatut de desplegament lent. Però les agressions espanyoles i la crisi econòmica van aguditzar les contradiccions.

Durant la vigència del tripartit, d'altra banda, l'aparell del PSC es va dedicar a explotar tots els complexos dels dirigents d'ERC, a refregar-los (com encara fa Joan Ferran) la seva poca cultura d'ordre, la seva condició de parvenus de la política professional, la seva manca de preparació tècnica, intel·lectual, i el baix nivell dels seus quadres, així com les seves febles acreditacions com a representants de l'esquerra, de forma que la cúpula republicana va acabar caient de quatre grapes en el moment d'interioritzar aquestes acusacions i, en conjunt, els seus dirigents es delien en tot moment per oferir una imatge més competent, més disciplinada i més d'esquerres que ningú sense adonar-se (o sense voler-se adonar) que en aquestes coordenades, a més de fracassar electoralment, s'estaven convertint en sicaris de l'ordre espanyol que, en teoria, aspiraven a destruir.

Quan els dirigents i els estaments amb responsabilitats a les institucions d'ERC s'impliquen al màxim en aquesta processó liderada pel PSC es produeixen una sèrie de fenòmens que clarament anticipen la seva ruïna. En comptes de tendir a generar majories (que és a què aspira tot partit polític) l'ERC d'aquests anys es dedica a expulsar tota mena de sectors socials de la seva òrbita i a celebrar la seva minorització, una tendència que s'expressa amb tota intensitat quan els seus portaveus, amb l'escissió de Reagrupament, afirmen orgullosos que ja els està bé perdre el suport del que ells anomenen “l'independentisme de dretes”. El resultat és que la direcció es va tancant cada cop més en ella mateixa, menyspreant les seves bases, les forces socials, per damunt de tot independentistes, que els van elevar a les màximes responsabilitats a partir de 2003.

A aquest autisme s'hi afegeix (cosa insòlita per a un partit de govern) la pèrdua de cercles d'opinadors, de complicitats mediàtiques, de grups d'intel·lectuals que havien confiat en ells feia tan sols un lustre. Per acabar-ho d'adobar tampoc no van aprofitar el seu pas en el govern de la Generalitat per reclutar professionals preparats, per crear pedrera de gestors a les universitats i a les empreses, per atraure gent amb experiència encara que haguessin militat en el passat en altres formacions (com a CiU). S'estimaven més ser petits i purs en l'esquerra, cosa idònia per al PSC que necessitava ERC però que tampoc no els interessava que cresqués massa. I d'aquesta situació també es deriva el gran error dels estrategs de la formació republicana: es va demostrar que era una tasca impossible estar pactant amb el PSC i alhora aspirar a estendre's en les capes de votants metropolitanes a què tradicionalment havien donat suport els socialistes. Com que l'artilleria es concentrava contra CiU (a una part dels votants de la qual havia donat suport ERC el 2003, electorat, per cert, que la direcció d'ERC sistemàticament menyspreava) s'estava fent bo el partit, el PSC, a qui teòricament ERC havia de substituir en l'eix de l'esquerra. En acabat, els sectors procedents de CiU que havien recolzat ERC després dels pactes CiU-PP dels noranta van tornar a la federació d'on procedien, no es va guanyar electorat nou d'esquerres de l'àrea metropolitana i la pèrdua del component fresc, contestatari i il·lusionador que havia caracteritzat l'ERC dels anys 2003-2004 no va aconseguir el 2010 mobilitzar l'electorat tradicionalment abstencionista o el vot jove. En definitiva, la debacle.

El més astorant de tot plegat, i el que assegura la continuïtat del fracàs del projecte d'ERC, ha estat la incapacitat de fer autocrítica, de continuar aferrats a la dialèctica esquerra-dreta (vegi's la gran coalició de les esquerres catalanes que proposa Carod pel 2012 o la insistència en la condició socialdemòcrata d'ERC que defensa Ridao) i de posposar una renovació de dirigents, cosa que fa allargar la sensació de frustració i d'aposta perdedora en les eleccions municipals de maig. Però tot això serà objecte de l'anàlisi del proper article.

Què és fer independentisme?

El debat polític serà sens dubte més avorrit ara que Francesc Abad ha decidit posar punt final a les seves lúcides reflexions sobre l'independentisme contingudes en el bloc Dies de fúria, un document que algun dia serà d'obligatòria consulta per explorar tant les convulsions i la pèrdua de credibilitat de l'ERC integrada en el tripartit com la fundació i el posterior fracàs de Reagrupament. En els darrers mesos d'activitat del bloc, i en plena coincidència amb la campanya de les eleccions al Parlament, Francesc Abad ha representat el discurs de sectors independentistes que han vist en Convergència i Unió i en Mas l'única sortida al cul-de-sac que està vivint el país a causa de les agressions atiades des dels poders de l'Estat, de la crisi econòmica i de la mediocre gestió del govern del PSC, ERC i ICV per fer front a aquests problemes. Cal dir que Abad ha defensat la solució de CiU, finalment triomfant, amb una vehemència fins a cert punt anàloga a les actituds encegades que ell mateix criticava, i ha imputat, per exemple, a qui escriu aquestes línies un fonamentalisme ideològic exacerbat així com una egolatria desmesurada per “repartir carnets” i assenyalar el que és independentisme i el que no ho és.

Penso que, amb tota la cordialitat que en el fons uneix persones que aspiren a la constitució d'un estat propi, es pot dialogar amb serenitat i sense demagògies sobre quines estratègies ens poden conduir a la plena sobirania i quines no. I per a aquest debat segurament el que cal primer és parlar amb transparència sobre els propòsits i els mitjans de l'acció política, cosa que, per començar, CiU no ha fet mai, no fa ara i, previsiblement, no farà en un futur immediat. Si a CiU fins i tot fa por pronunciar la paraula independència i han de recórrer a subterfugis de la mena de dret a decidir, quin valor seran capaços d'aplegar per impulsar el procés ardu i conflictiu que implica una secessió? “El dret a decidir”, la “plenitud nacional”, la “transició nacional” són fórmules que no volen dir res, metàfores precisament dirigides a distreure l'atenció sobre les condicions imprescindibles per fer emergir una nova entitat sobirana. Les comunitats nacionals que han accedit a la condició d'estat han expressat de forma explícita la voluntat de ruptura, l'últim tram de la qual consisteix a votar, declarar la independència i defensar-la. No es tracta de grans proclames patriòtiques sinó simplement d'imitar el full de ruta que han seguit altres pobles.

En què consisteix, en concret, l'acció independentista? Pel que fa a la relació amb l'estat matriu, la posició és la de la no col·laboració, el plantejament democràtic d'una confrontació. Com va dir Heribert Barrera, la situació de trobar-se “moralment en guerra” amb el centre dominant. L'experiència ens ha demostrat que Catalunya no ha tingut prou força per reformar Espanya, ni per situar-se en una posició de tracte d'igual a igual (en això radicava el fallit intent estatutari), però mentre persisteixi la situació de subordinació Catalunya sí que té prou dimensió per contribuir i aprofundir en el col·lapse d'Espanya, una via que fins ara el catalanisme s'ha abstingut de transitar però que en algun moment caldrà considerar, quan fracassin novament els projectes d'entesa i, per descomptat, que s'ha d'exercir si es pretén impulsar un gest d'emancipació nacional.

En l'àmbit intern, l'acció independentista s'ha de concentrar en l'escissió econòmica, social i cultural d'Espanya. I això pot venir acomboiat per una política governamental d'impulsar aquelles activitats econòmiques que tinguin com a àmbit preferent el mercat europeu i mundial o, en l'àmbit cultural, potenciar aquell sistema comunicatiu i aquell imaginari que cohesioni la comunitat en un projecte diferent al d'Espanya. Amb tota probabilitat, aquest itinerari no serà seguit per un govern de CiU (com tampoc no ho va ser per un govern amb presència d'ERC) perquè el panorama econòmic del país i bona part dels poders que han donat suport a la candidatura de Mas són, justament, els que continuen actuant en la direcció oposada al projecte independentista, això és, fent d'Espanya el mercat preferent i el marc de referència cultural.

El nou President de la Generalitat no podrà oposar aquesta legislatura l'argument que “la societat no està preparada per a aquest repte” o el dubte sobre la “majoria”. No està preparada una elit empresarial i mediàtica provinciana, captiva del Butlletí Oficial de l'Estat espanyol i de les decisions del govern de Madrid de torn, però bona part de la societat i bona part dels mateixos votants de CiU sí que ho estan. En aquests moments, la majoria al Parlament de Catalunya ja hi és per propulsar un programa sobiranista nítid i inequívoc: un pacte entre CiU, ERC i Solidaritat el faria possible. Si Mas continua defugint la prova de força amb l'Estat és perquè ni ell ni la federació que encapçala el volen plantejar i, cosa que és més lamentable, ni tan sols el volen exhibir com a factor de negociació per exigir a l'Estat millores en l'autogovern. Aquest serà el factor que garantirà el fracàs de CiU quan s'iniciï el cicle de la demanda del pacte fiscal: que a Espanya no creuran que hagin de negociar res perquè CiU no serà creïble per exposar el dilema de o ens doneu això o marxem. Almenys, en l'actualitat, a diferència de les dècades dels governs Pujol, el govern de CiU no podrà anestesiar i silenciar l'alternativa independentista, el discurs sobre l'estat propi ja s'ha normalitzat prou perquè diversos fronts intel·lectuals, mediàtics i, naturalment, polítics denunciïn constantment les previsibles cessions que el proper govern de la Generalitat farà en favor del manteniment de la unitat política, cultural i econòmica espanyola.