dimarts, 29 de març de 2011

Escàndols sexuals




En el caliu de les insinuacions sobre la vida sexual del secretari general d'una organització política un lector de l'Avui va publicar una carta el 22 de març passat en la qual es preguntava com era que a Catalunya, a diferència del que succeeix en altres cultures polítiques, el debat sobre els escàndols sexuals és exclòs dels mitjans de comunicació.

L'explicació d'aquest silenci es justifica, no sols a Catalunya sinó almenys en l'espai públic europeu, per la intensa protecció jurídica que mereix el dret a la intimitat o, per dir-ho en termes del Conveni Europeu de Drets Humans, el dret al respecte a la vida privada i familiar com a límit a la llibertat d'informació. La idea és que allò que afecta a la sexualitat, encara que sigui una informació veraç, no té rellevància pública atès que es tracta d'un dels elements més reservats de l'esfera privada i, ni tan sols en el cas que es tracti de persones públiques o que exerceixen càrrecs públics, la notícia sobre el seu comportament sexual té interès per al debat democràtic i per a l'avaluació de la seva activitat política. El ciutadà, d'acord amb aquesta premissa, no n'ha de fer res de si un conseller després de la seva llarga jornada laboral es relaxa en una sauna gai o de si un diputada freqüenta un local d'intercanvi de parelles.

La doctrina sobre el dret a la intimitat i els polítics invocada en l'imaginari europeu té, tanmateix, una clara excepció: quan del comportament sexual de la persona que exerceix un càrrec públic es derivin fets constitutius de delicte. La porta de la informació s'obra, així, no en la immoralitat sinó en la delinqüència. Un exemple: la commoció generada per les notícies sobre la vida eròtica del primer ministre italià, Silvio Berlusconi, a Villa Certosa no procedeixen del fet que hagués estat infidel a la seva dona (ara ja exdona) amb prostitutes sinó del tema que algunes d'aquestes prostitutes fossin menors d'edat i que ell hagués comès abús de poder per tal d'encobrir aquesta situació. En el mateix sentit, la política mallorquina ens va regalar un altre vodevilesc exemple sobre l'exposició pública de conductes sexuals de polítics com a conseqüència de la comissió de fets constitutius de delicte: l'any passat el Tribunal Superior de Justícia Balear va condemnar a dos anys de presó un exregidor del PP de l'Ajuntament de Palma, conegut pel seu integrisme catòlic, per malversació de cabals públics en haver gastat més de 50.000 euros en serveis de prostitució masculina amb càrrec a la targeta de crèdit del consistori. Novament en aquest cas la qüestió no era que el polític fos homosexual, freqüentés locals de prostitució, ni tan sols que aquesta actitud topés amb el seu discurs conservador, sinó que la difusió de l'afer es produeix quan es constata que havia finançat la seva promiscuïtat amb diners públics. El quadre, per cert, coincideix amb les acusacions proferides la setmana passada sobre el “secretari general d'un partit” ja que se'l titllava de dedicar “diners públics a finançar la seva vida sexual, variada i extensa”, o sigui, de ple en el reguitzell de conductes penalment tipificades.

Més enllà dels casos en els quals el sexe es barreja amb fets delictius, hi ha una altra categoria de circumstàncies discutida i respecte a la qual informar continua essent un tabú: això s'esdevé quan els comportaments sexuals tenen repercussions polítiques directes. Al meu parer, el dret a la intimitat hauria de veure's restringit en aquestes circumstàncies perquè la notícia sobre la vida eròtica del polític sí que té interès públic en la mesura que afecta a decisions polítiques i permet explicar comportaments que poden tenir repercussions en la direcció d'un partit o en la governabilitat d'un país. Per exemple, la notícia per la qual s'evidencia que el líder d'un partit dinamita el seu projecte polític per col·locar la seva amant de cap de llista per a una demarcació sí que hauria d'haver transcendit a l'opinió pública. El ciutadà té dret en aquest cas a saber les raons d'un comportament polític encara que estigui fonamentat en la libido. Una altra vegada: en la nostra cultura mediàtica no se sancionaria que el dirigent tingués una amant sinó que fes valer la seva condició per promocionar-la i col·locar-la en la graella de sortida per assumir un càrrec de responsabilitat. Qui primer hauria de tenir interès en què misèries d'aquesta mena fossin conegudes haurien de ser les dones pel greu atac a la dignitat que suposa la sospita d'haver de satisfer les ànsies fal·locràtiques masculines per poder progressar políticament. També la conducta del “secretari general” anunciada participaria del tot d'aquest supòsit si es demostrés que les seves “amants i ex-amants han estat premiades amb càrrecs públics”.

Finalment, hi hauria una darrera categoria en la qual caldria revisar si el dret a la intimitat ha de prevaldre sobre la informació de la vida sentimental del polític i és en el supòsit que els ciutadans tinguessin el dret a saber que la vida privada del personatge és radicalment incoherent amb el que defensa en la vida pública. Per exemple: el polític conservador i catòlic confés que contradiu manifestament els mandats de l'Església catòlica cometent adulteri o finançant un avortament a alguna de les seves amants. Com dic, en el context europeu (no així als EUA), el discurs sobre aquestes actituds seria exclòs de l'arena pública, per bé que en una democràcia que aspira a la transparència, a la deliberació i que exigeixi integritat als seus governants està bé que aquests límits es discuteixin.

0 comentaris:

Publica un comentari

FES-TE SENTIR !

 
Community Manager: ^JM