dimarts, 18 de gener de 2011

El crepuscle d'ERC



En algun moment de mitjan anys noranta del segle XX, els dirigents del PSC van arribar a la conclusió que no aconseguirien desbancar CiU del govern de la Generalitat ni assumir el gros del poder a Catalunya sense la complicitat d'una altra força política. Calia teixir complicitats amb un tercer actor que els garantís un llarg període d'hegemonia, encara que es trobés als antípodes de la sensibilitat nacional dels socialistes: és en aquest context que s'acaba teixint l'aliança global entre el PSC i ERC, un pacte que força els republicans a desplaçar el seu discurs independentista i rupturista per aixoplugar-se en la retòrica de les esquerres però que facilita als dirigents d'ERC (que fa molts anys que piquen pedra a la marginalitat política) accedir a quotes de poder sigui a la Generalitat, sigui als ens locals (en els quals el soci preferent sempre és el PSC) o sigui als òrgans de l'Estat (per exemple, al Senat) amb la conseqüent professionalització, prestigi social i benestar material que enlluerna els nous protagonistes de la vida pública.

El 2003, el canvi de govern a la Generalitat i, el 2004, els més de 600.000 vots recollits per Carod a les eleccions espanyoles, expressen l'èxit aparent de la simbiosi, però també és en aquest moment àlgid en el qual es comença a detectar el germen del fracàs que corcarà el projecte: per bé que hi ha unes circumstàncies òptimes per posar les bases d'un procés de secessió, els dirigents d'ERC es blinden en el compliment del pacte amb el PSC i es refugien en la gestió de l'autonomisme sota el paraigua comú del discurs d'esquerres. És en aquest tram, sobretot a partir de la investidura de José Montilla el 2006, que comença a quedar clar que els Carod, els Puigcercós, els Benach, els Huguet, els Ridao i tants altres no tenen cap pretensió de portar el país cap a la independència, sinó que, calculen, si hi havia hagut 23 anys de pujolisme, ben bé podia haver-hi 23 anys de tripartit i ells continuar fent de crossa dels socialistes i gaudir dels beneficis de trobar-se en la primera línia política tot atiant el conflicte entre l'esquerra i la dreta (amb el desig de provocar la descomposició de CiU). El peixalcovisme d'esquerres estava en condicions d'allargar-se una colla d'anys amb un Estatut de desplegament lent. Però les agressions espanyoles i la crisi econòmica van aguditzar les contradiccions.

Durant la vigència del tripartit, d'altra banda, l'aparell del PSC es va dedicar a explotar tots els complexos dels dirigents d'ERC, a refregar-los (com encara fa Joan Ferran) la seva poca cultura d'ordre, la seva condició de parvenus de la política professional, la seva manca de preparació tècnica, intel·lectual, i el baix nivell dels seus quadres, així com les seves febles acreditacions com a representants de l'esquerra, de forma que la cúpula republicana va acabar caient de quatre grapes en el moment d'interioritzar aquestes acusacions i, en conjunt, els seus dirigents es delien en tot moment per oferir una imatge més competent, més disciplinada i més d'esquerres que ningú sense adonar-se (o sense voler-se adonar) que en aquestes coordenades, a més de fracassar electoralment, s'estaven convertint en sicaris de l'ordre espanyol que, en teoria, aspiraven a destruir.

Quan els dirigents i els estaments amb responsabilitats a les institucions d'ERC s'impliquen al màxim en aquesta processó liderada pel PSC es produeixen una sèrie de fenòmens que clarament anticipen la seva ruïna. En comptes de tendir a generar majories (que és a què aspira tot partit polític) l'ERC d'aquests anys es dedica a expulsar tota mena de sectors socials de la seva òrbita i a celebrar la seva minorització, una tendència que s'expressa amb tota intensitat quan els seus portaveus, amb l'escissió de Reagrupament, afirmen orgullosos que ja els està bé perdre el suport del que ells anomenen “l'independentisme de dretes”. El resultat és que la direcció es va tancant cada cop més en ella mateixa, menyspreant les seves bases, les forces socials, per damunt de tot independentistes, que els van elevar a les màximes responsabilitats a partir de 2003.

A aquest autisme s'hi afegeix (cosa insòlita per a un partit de govern) la pèrdua de cercles d'opinadors, de complicitats mediàtiques, de grups d'intel·lectuals que havien confiat en ells feia tan sols un lustre. Per acabar-ho d'adobar tampoc no van aprofitar el seu pas en el govern de la Generalitat per reclutar professionals preparats, per crear pedrera de gestors a les universitats i a les empreses, per atraure gent amb experiència encara que haguessin militat en el passat en altres formacions (com a CiU). S'estimaven més ser petits i purs en l'esquerra, cosa idònia per al PSC que necessitava ERC però que tampoc no els interessava que cresqués massa. I d'aquesta situació també es deriva el gran error dels estrategs de la formació republicana: es va demostrar que era una tasca impossible estar pactant amb el PSC i alhora aspirar a estendre's en les capes de votants metropolitanes a què tradicionalment havien donat suport els socialistes. Com que l'artilleria es concentrava contra CiU (a una part dels votants de la qual havia donat suport ERC el 2003, electorat, per cert, que la direcció d'ERC sistemàticament menyspreava) s'estava fent bo el partit, el PSC, a qui teòricament ERC havia de substituir en l'eix de l'esquerra. En acabat, els sectors procedents de CiU que havien recolzat ERC després dels pactes CiU-PP dels noranta van tornar a la federació d'on procedien, no es va guanyar electorat nou d'esquerres de l'àrea metropolitana i la pèrdua del component fresc, contestatari i il·lusionador que havia caracteritzat l'ERC dels anys 2003-2004 no va aconseguir el 2010 mobilitzar l'electorat tradicionalment abstencionista o el vot jove. En definitiva, la debacle.

El més astorant de tot plegat, i el que assegura la continuïtat del fracàs del projecte d'ERC, ha estat la incapacitat de fer autocrítica, de continuar aferrats a la dialèctica esquerra-dreta (vegi's la gran coalició de les esquerres catalanes que proposa Carod pel 2012 o la insistència en la condició socialdemòcrata d'ERC que defensa Ridao) i de posposar una renovació de dirigents, cosa que fa allargar la sensació de frustració i d'aposta perdedora en les eleccions municipals de maig. Però tot això serà objecte de l'anàlisi del proper article.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

FES-TE SENTIR !

 
Community Manager: ^JM