dilluns, 27 de setembre de 2010

Vaga i esquerra nacional


Caldria que alguns d'aquests polítics que des d'un escó o des d'un càrrec de govern gosen repartir credencials de pertinença a l'esquerra nacional reflexionessin una bona estona sobre el fet d'haver estat set anys en el poder i d'haver estat incapaços de promoure la vertebració d'un sindicat nacional que defensi els interessos dels treballadors de Catalunya. Ens trobem a tocar d'una vaga general amb un calendari, unes reivindicacions i unes mobilitzacions monopolitzades per uns sindicats d'abast estatal. Les crides a la protesta derivades de la lògica específica que pateix l'àmbit català de les relacions laborals, i que es concentren en el problema de la dominació nacional, no passen de ser, malauradament, proclames enarborades per sindicats minoritaris o per projectes polítics de vocació majoritària però que encara no han disposat de prou temps per consolidar-se.

Un moviment nacional d'esquerres hauria d'haver tingut com a prioritat absoluta construir un factor de poder sindical que denunciés la completa manca de recursos i de competències que tenim a Catalunya per fer front als reptes de la crisi econòmica global i per frenar la desertització del teixit industrial i productiu que amenaça el país i els llocs de treball. No hi haurà independència sense agents social forts, però aquells que els haurien d'haver propulsat han optat (amb la inoperància que ha caracteritzat totes les seves actuacions) per mantenir l'statu quo d'un conflicte social emmarcat en el context espanyol i que mira cap a l'altra banda quan s'assenyala que els dèficits de benestar i d'absència de suport a l'economia productiva procedeixen del problema de la dependència política. En qualsevol cas, hem arribat fins aquí i almenys cal aprofitar la mobilització del dia 29 de setembre per combatre la persistència del dèficit fiscal que està empobrint el país i per reclamar que volem la plena sobirania per decidir sobre el model laboral i econòmic que aspirem a construir. La qüestió no és només estar en contra de l'abaratiment de l'acomiadament i de l'increment de la precarietat laboral que les reformes normatives propiciaran, és preguntar-se per què ha de decidir sobre aquestes qüestions el govern d'una nació dedicada a esprémer els recursos de la nostra i que, a més, ha gestionat la riquesa usurpada de la manera més frívola i més ineficient possible.

L'esquerra catalana representada a les institucions, encara que ara tinguin el cinisme d'ungir-se amb els atributs de la puresa ideològica, no ha fet els deures en la construcció d'un moviment català defensor de la justícia social perquè això hauria suposat desballestar el règim sindical d'obediència espanyola amb els quals han pactat a la Generalitat i han donat suport puntual en diverses ocasions a Madrid. Amb quina legitimitat pot cridar un partit com ERC a donar suport a la vaga contra l'espoli fiscal? Cal recordar que els seus vots al Congrés van contribuir a aprovar pressupostos estatals entre els anys 2004 i 2006 i que la direcció del partit va acceptar el model de finançament del 2009 que certifica l'extracció exorbitant de recursos cap a Espanya en detriment de la construcció de l'estat del benestar a Catalunya. Amb aquest expedient algú es pot atribuir el paper de paladí de les classes treballadores catalanes?

Una coalició de govern que es va justificar per promoure les polítiques socials acaba el seu mandat amb la població més empobrida que mai i amb els serveis públics de tota índole (sanitat, ensenyament, transports) amb el funcionament més deficient de la història recent. El tripartit també acaba amb el sector públic al caire de la fallida i amb un terç de la indústria catalana evaporada.

Però un dels fracassos més clamorosos del projecte tal vegada consisteix en la fractura social que s'està obrint de forma accelerada, provocada, sobretot, per la deslleialtat nacional. L'any 2006 es va justificar l'anomenat Pacte d'Entesa per cosir al catalanisme determinats sectors socials de l'esquerra integrats en un imaginari espanyol. No obstant això, el president Montilla, principal icona d'aquesta operació, acaba la legislatura convocant a les urnes en un discurs bilingüe i reforça la seva candidatura amb la tornada de Celestino Corbacho, una de les figures amb menys sensibilitat catalanista del PSC. ERC subordina tot el seu projecte polític a catalanitzar el PSC i, no sols no guanya cap mena de suport a les àrees metropolitanes en què aspirava a créixer i a estendre l'independentisme sinó que deixa un PSC més lerrouxista que mai, sense que tingui cap impacte electoral a favor de l'esquerra independentista, d'altra banda, que el PSC es presenti a les eleccions amb el ministre contra la política del qual es fa una vaga general.

No sorprèn que, amb els antecedents d'inèpcia que hem descrit, l'esquerra nacional oficial no reaccioni ni en aquestes circumstàncies que eventualment podrien haver estat favorables per acumular força sindical i per evitar l'esqueixada nacional. Però almenys caldria que deixessin de fer el ridícul quan acusen els que no comparteixen la seva estratègia fracassada de ser “la dreta independentista”, de repetir com un lloro de fira que “hem fet Montilla catalanista” i de continuar obsessionats a atacar l'empastifada de CiU en comptes de castigar els principals responsables de l'immobilisme nacional i del desastre social amb els quals governen.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

FES-TE SENTIR !

 
Community Manager: ^JM