Solidaritat a Llorenç del Penedès

Anna Arqué: “Solidaritat és l’eina per dotar l’independentisme d’acció política”

Tot just quan es compleixen 3 mesos de la creació de la nova coalició independentista liderada per Joan Laporta, Solidaritat es planta a les properes eleccions amb el seu Manifest electoral aprovat gairebé per unanimitat entre els seus adherits. El cap de llista per la demarcació de Tarragona, Hèctor López Bofill, va aprofitar l’acte del partit a Llorenç del Penedès per explicar als assistents part del Manifest.

D’esquerra a dreta: Josep Maria Calaf, Hèctor López Bofill, Anna Arqué i Núria Coral.

Crear un partit del no res, a 3 mesos de les eleccions i amb un sistema català de partits molt definit no és fàcil. Un exemple n’és les rigoroses normatives del CAC de prohibir qualsevol tipus de publicitat electoral, tant a les emissores de radio com televisions, ja siguin privades o públiques. Per a Hèctor López Bofill aquesta maniobra de l’stablishment respon a la por dels actuals partits parlamentaris de perdre les seves quotes de poder enfront noves formacions polítiques com Solidaritat Catalana, disposades a oferir a la ciutadania un nou model.

Per López Bofill el proper 28 de novembre s’ha d’apostar per aquelles candidatures que apostin per passar de l’actual sistema autonòmic cap a l’Estat propi. “Ara mateix tenim un Parlament de fireta. Ni pot decidir sobre la reforma laboral, ni participar en la reformulació del sistema de caixes. Hem de dotar al nostre Parlament d’un poder polític real per solucionar així els problemes reals del poble, i això només és possible amb una declaració  unilateral d’independència”, ha reclamat el cap de llista per Tarragona de Solidaritat Catalana per la independència a Llorenç del Penedès, acompanyat pels candidats penedesencs Joan Maria Calaf i Núria Coral, i de la candidata per Barcelona, Anna Arqué.

El candidat de Solidaritat Catalana ha lamentat que “enfront la situació d’agressió continua cap a Catalunya, els líders polítics opten per arronsar-se i no ser ni capaços de tornar a presentar-se davant dels seus antics votants, com és el cas del President del Parlament, Ernest Benach, que després de rebutjar la ILP a favor d’una consulta nacional, opta per presentar-se per la demarcació de Barcelona, tot i ser de Reus, i així assegurar-se una cadira a la propera legislatura”.

El vendrellenc Josep Maria Calaf, número 5 a les llistes per Tarragona, ha volgut lamentar la insistència d’instal·lar aprop de Llorenç del Penedès el macropoligon de distribució de mercaderies “LogisPenedès”. Per Calaf “La construcció del Logis suposarà un gran impacte mediambiental per a tot el Penedès, i malgrat la insistència d’alguns, la nostra Vegueria no pot assumir aquest cost tant alt que se’ns demana”.

Arqué, que va tenir una alta implicació en les tres primeres onades (13 de desembre, 28 de febrer i 25 d’abril) de les consultes per la independència de Catalunya com a responsable de comunicació exterior de la Coordinadora, ha lamentat la poca implicació dels partits polítics en el procés cap a la independència. Per Arqué, “la seva inactivitat social i parlamentaria ens han obligat a aquells que actuàvem de forma voluntària a organitzar-nos per dotar a l’independentisme d’una acció política real.”

La número 5 per Barcelona ha volgut destacar l’alt percentatge de dones, i l’alta capacitat d’acció política d’aquestes, que participen i formen part de les llistes de Solidaritat Catalana, tal i com ha explicat a Llorenç del Penedès, la coalició a diferència del que sol passar als altres partits, no ha tingut cap tipus per complir la paritat a les llistes. “És tot un orgull mirar les llistes i veure companyes com Isabel Clara-Simó, Núria Cadenes o Núria Coral, que enfront la passivitat del Parlament per a que es respecti la voluntat del poble català, opten per donar un pas endavant i donar exemple”.

Solidaritat a la Riera de Gaià

L'exregidora i cap de llista d’Esquerra Republicana, Iolanda Roch, presenta Solidaritat Catalana per la Independència a la Riera de Gaià.

La que fou regidora del 2005 al 2007 i  cap de llista d'Esquerra Repubicana a la Riera de Gaià a les eleccions municipals del  2007, va presentar la nova coalició independentista, Solidaritat Catalana aquest divendres a la Riera. L'acte va comptar amb la participació de l'altafullenc i cap de llista per Tarragona Hèctor López Bofill i el rierenc i candidat per Barcelona, Jordi Sanchez.

Cada cop queda menys per les eleccions catalanes del 28N i Solidaritat Catalana per la Independència, coalició independentista promoguda per Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran, intensifica les seves presentacions per donar a conèixer aquest nou projecte a tots els i les catalanes. Aquest divendres va ser el torn de la Riera de Gaià, i l'exregidora d'ERC va ser l'encarregada de presentar al municipi el nou partit als seus convilatans.

Roch, que va presentar el passat 4 d'octubre la seva dimissió com a regidora després de 5 anys al ple rierenc,  ha volgut mostrar el seu suport públic a Solidaritat Catalana ja que ha decidit sumar-se a un projecte clar, concís i sense complexos, “volem la indepedència i la volem per dignitat,  perquè hi tenim dret i és possible”, pensa que és el moment de canviar les regles del joc en la relació Catalunya-Estat espanyol i Solidaritat Catalana és bon instrument per aconseguir-ho.

A l'acte, on hi van assistir una cinquantena de persones, Hèctor López Bofill va explicar com serà el procés cap a la independència si Solidaritat Catalana és determinant al Parlament que sorgeixi de les eleccions del proper 28 de novembre. Pel cap de llista de Solidaritat a la demarcació de Tarragona, la independència de Catalunya serà "un exemple de democràcia i pacifisme per a tota la societat europea, i un exemple a seguir per d'altres nacions sense Estat com Escòcia i Flandes".

Finalment també va intervenir el rierenc i candidat per Barcelona Jordi Sanchez, que va exposar perquè convé a Catalunya que esdevingui un Estat independent posant exemples clars, "durant l'estona que haurem estat aquí, Catalunya haurà perdut 5 milions d'euros. Això amb un Estat propi no ens passaria." Al finalitzar els ponents van conversar amb els assistents a l'acte, i alguns, van adherir-se a Solidaritat Catalana per la Independència.

La Convenció Nacional

Avui ens hem trobat al Palau de Congressos de Barcelona gairebé 1.500 simpatitzants i adherits i adherides a Solidaritat Catalana per la Independència. Ha estat una jornada emocionant, on plegats hem aprovat el nostre Manifest electoral, manifest que he tingut l'orgull de defensar davant de tots els assistents.

Per a tots aquells i aquelles que no heu pogut venir avui a la Convenció Nacional, us recomano fer una lectura de l'escrit que ha fet el company Jordi Casadevall (candidat de Solidaritat Catalana per la Independència per Tarragona) al seu bloc:

Solidaritat Catalana, a punt

Aquest matí s'ha celebrat la I Convenció Nacional de Solidaritat Catalana per la Independència, que ha servit per aprovar el manifest electoral i fer la presentació dels candidats. La maquinària ja està a punt per la campanya electoral. Aquí van algunes notes anecdòtiques de la jornada.

* El marc incomparable de l'esdeveniment era el Palau de Congressos de Barcelona. L'organització, aquesta vegada, ha estat un pèl caòtica, amb cues al carrer, cues a dins i un retard en l'inici de tres quarts d'hora. Potser per "compensar", l'acte ha acabat a les quatre de la tarda. Res a objectar, tenint en compte la premura de temps en què treballa la coalició.

* L'aprovació definitiva del manifest ha estat "a la búlgara", amb només dos vots en blanc, però prèviament l'assemblea sobirana ha acceptat una esmena al text oficial en el sentit de substituir espoli per espoliació. Doncs no, espoli no està ben dit. Hi he votat a favor, és clar.

* Després ha arribat l'hora dels parlaments: la Isabel-Clara Simó, representants dels partits coaligats a Solidaritat i portaveus d'Unitat Catalana (de Catalunya Nord) i del partit flamenc independentista majoritari (que ha parlat en anglès mentre la pantalla oferia la traducció al català, amb alguns desajustos).

* Isabel-Clara Simó ha estat magnífica. S'ha posat el vestit d'augur i ens ha previngut dels tres enemics que tindrem aquesta campanya: la caverna espanyolista, els catalans espanyols i els independentistes teòrics (sí, home, aquells que no troben mai el moment). Als tres grups sabrem fer-los front com Déu mana.

* Per la seva banda, Josep Guia, el matemàtic del PSAN, ens ha ofert dos conceptes clau per interpretar bé Solidaritat: la transversalitat (per exemple, ell és d'esquerra) i la territorialitat (per exemple, ell és del País Valencià). L'incombustible Guia ens espera la setmana que ve al tradicional Aplec del Puig.

* Intercalat entre els parlaments, han passat un video publicitari que tocarà la fibra sensible. Us n'explico el final: una parella, en una nit d'estiu, veu un estel fugaç; ella li diu que demani un desig; el següent pla, el darrer, és una paraula que comença per "i": aquest és el desig que es farà realitat més aviat del que pensem.

* Ha arribat el moment dels candidats. S'han succeït els parlaments dels diferents caps de llista. Primer el de Girona, Toni Strubell, molt orgullós d'incloure a la seva llista el Santi Vilanova (verd) o la Núria Cadenas, emocionada de tants aplaudiments. Després, el de Tarragona, Hèctor López Bofill, prevenint-nos de que sapiguem destriar el gra de la palla ("que no us vinguin amb "cuentos"). I finalment, el de Lleida, que és clavadet al Montilla. De físic, és clar.

* Al final de cada intervenció, ens hem alineat al centre de l'escenari tots els candidats de cada província, mentre saludàvem com si haguéssim acabat una representació teatral. Però l'apassionant obra no ha fet més que començar.

* L'últim a intervenir ha estat Joan Laporta. Ha demanat un aplaudiment específic per a Alfons López Tena i Uriel Bertran, que han correspost aixecant els quatre dits el primer, i el puny el segon. Una magnífica lliçó pràctica del què significa la transversalitat a què feia referència Josep Guia. Una frase de Laporta? Em quedo amb la seva idea de que el moment actual, crucial, de l'independentisme és com un maridatge entre la història i el futur. Ho he trobat original i encertat. Que visquin els nuvis.

AGENDA POLÍTICA

Dilluns, 25 d'octubre. Conferència El procés cap a la Independència, a càrrec d'Hèctor López Bofill. A l'aula 314 del Campus Catalunya de la URV, a les 12,00 h.

Dilluns, 25 d'octubre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independència al Serrallo. A l'Associació de Veïns del Serrallo (c. de Salou, B, Tarragona), a les 18,00 h.

Dilluns, 25 d'octubre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independència a Alforja. Al Centre d'Amics, a les 20,00 h.

Dilluns, 25 d'octubre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independència a Picamoixons. Al Local Social, a les 20,00 h.

Utopies del concert

És sorprenent que després de l’ensulsiada de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut encara hi hagi forces polítiques catalanistes que insisteixin en projectes utòpics com ho són tots aquells que demanen el consentiment de l’Estat espanyol. És una gran paradoxa política que passin per realistes o “gradualistes” propostes impossibles i es continuï desplaçant fora de l’agenda dels partits amb representació parlamentària l’únic plantejament que podem decidir des de Catalunya i que garantiria la plena disposició de tots els recursos i de totes les competències: la constitució d’un Estat propi.

Com que encara no han tingut prou d’aventures fracassades (la reforma estatutària, per exemple) Mas i la federació que presideix ens volen arrossegar a una altre fracàs assegurat per por a plantejar l’envit de la sobirania. El concert econòmic aprovat per Espanya, com diem, és molt més fantasiós que una declaració unilateral d’independència que, al capdavall, podem decidir aquí.   

Contra el que es defensa des de CiU, el reconeixement del concert per Catalunya, en l’actual interpretació sostinguda pel Tribunal Constitucional espanyol, exigiria reforma constitucional. En aquests moments, com és ben sabut, només disposen del sistema de concert a l’estat Espanyol País Basc i Navarra, fórmula de finançament que deriva de l’actualització dels seus drets històrics continguda a la disposició addicional primera de la Constitució i només reconeguda per a aquests territoris que són els únics subjectes de foralitat pública. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut deixa ben clar (Fonament Jurídic 10) que entre els drets històrics de Catalunya no s’inclouen els que es prediquen dels territoris forals (com ara el concert econòmic), això ja havia estat insinuat pel mateix Consell Consultiu en el seu dictamen sobre el projecte de reforma estatutària l’any 2005. En conclusió, atribuir el sistema de concert a Catalunya requeriria, pel cap baix, una reforma de la disposició addicional primera de la Constitució i això exigeix tres cinquenes parts de Congrés i Senat (una majoria de 210 diputats al Congrés, tots els partits polítics catalans n’aporten 47) i, si ho demanen una desena part de diputats i senadors, referèndum a tot l’estat.

Es podria argumentar que seria possible accedir a un sistema de concert només reformant la Llei Orgànica del Finançament de les Comunitats Autònomes, LOFCA (jo ho considero inviable atès el fonament que té el concert a Navarra i al País Basc en la disposició addicional primera CE), però cal deixar ben clar que això només succeiria si totes les comunitats autònomes de règim comú assumissin el sistema de concert perquè altrament s’instaurarien uns mecanismes de bilateralitat en matèria financera inconstitucionals d’acord amb la mateixa sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. D’altra banda, sembla políticament impossible que totes les comunitats autònomes de règim comú s’avinguin a aprovar un sistema de finançament en el qual moltes d’elles hi perdrien recursos. Sobre qualsevol reforma de la LOFCA s’exigirà l’aprovació per part del Consell de Política Fiscal i Financera amb representació de totes les Comunitats Autònomes. Ja vam constatar com va funcionar el sistema en la darrera reforma del sistema de finançament i com va quedar clar que, contra el mateix que es deia des de CiU, la LOFCA preval sobre l’Estatut o sobre qualsevol decisió en matèria financera que es pugui prendre des de Catalunya.

Val a dir que tots aquests mecanismes només es podrien començar a activar (i a ser avortats des d’Espanya, pel Consell de Política Fiscal i Financera, per les Corts Generals o pel Tribunal Constitucional) en el difícil supòsit que es doni la combinació política singular que anhelen Mas i CiU: majoria parlamentària a Catalunya i capacitat decisiva a Madrid per donar suport a un govern en minoria del PP o del PSOE. També cal destacar que aquest conjunt de circumstàncies només es podrien donar a partir del 2012 mentre la Generalitat va aquest 2010 ja cap a la fallida i ni Mas ni CiU semblen plantejar alternatives al període 2010-2012 que no sigui continuar emetent aquests bons de deute públic de difícil pagament.

Una nova classe dirigent

La majoria de l’arc polític actual, inclosos els dirigents de CiU i d’ERC, rebutgen obrir el procés independentista perquè saben que això fulminaria els privilegis que han obtingut sota l’autonomisme. L’oposició de CiU a rebentar l’estructura autonòmica i a llançar-se cap a l’Estat propi ha estat constant i visceral.

En els moments que la mateixa dinàmica social i política portaven cap a la ruptura amb Espanya, CiU no ha fallat en la seva predisposició a cosir Catalunya amb l’Estat: així va ser durant l’elaboració de l’Estatut al 2006 amb el pacte Mas-Zapatero i així ha tornat a succeir el 2010 en què, malgrat els milions de persones abocades al carrer cridant “independència”, els vots de CiU han estat decisius per avortar el moviment de les consultes populars i, en un altre sentit, la proposta més agosarada de Mas a les properes eleccions és la ridícula (i inconstitucional, per cert) reivindicació del concert.

La retòrica de CiU de vegades s’acosta als plantejaments més encesos (votar resolucions parlamentàries a favor del dret a l’autodeterminació, parlar del dret a decidir) però a la pràctica els seus gestos són com els del PSC: votar sempre a favor de la unitat d’Espanya. CiU no té projecte més enllà de continuar gestionant (l’escassa) descentralització administrativa que ha representat l’Estat autonòmic. Malgrat que la majoria dels seus votants, les seves bases i alguns dels seus quadres creguin en l’independentisme Mas, la gent que l’envolta i l’herència del pujolisme (inclòs el mateix Pujol) creuen més en els poders fàctics del postfranquisme. Aquests, que vinculen el seu negoci al fet de continuar a Espanya, garanteixen el suport a la federació i la possibilitat de guanyar les eleccions sempre que els esmentats partits no s’extraviïn massa en aventures sobiranistes.

Per la seva part, les reticències dels dirigents d’ERC a la plena sobirania són més subtils però no per això menys manifestes. Tot i l’empenta i la novetat que va significar la majoria d’ERC aconseguida el 2003 (en bona part perquè en aquell moment l’independentisme d’esquerres també es trobava associat a una renovació de l’elit autonomista) l’ambició interna dels dirigents d’aquesta formació va consistir també en perpetuar-se en el poder en una estructutura autonòmica però aquest cop a través d’una coalició d’esquerres.

Als 23 anys de pujolisme ben bé hi podien seguir 23 anys de tripartit, van pensar els nouvinguts al govern de la Generalitat. La voluntat de pactar amb l’ordre en comptes d’apostar per la ruptura es va exterioritzar en els dirigents d’ERC des del principi del nou govern: des del passar pàgina de pressa de l’únic episodi de confrontació real amb Espanya (la reunió amb dirigents d’ETA de l’aleshores conseller primer, Josep-Lluís Carod-Rovira, i que va significar l’obtenció de més de 600.000 vots per a ERC a les eleccions a les Corts espanyoles de 2004) fins a la temptació de la cúpula d’ERC de demanar un vot afirmatiu (el “sí” crític, en deien) a l’Estatut retallat en contra del parer de les bases.

Amb Carod descavalcat de la Presidència d’ERC i sota el lideratge de Puigcercós la defensa de l’ordre autonòmic s’ha mantingut sobretot a través de reforçar la línia ideològica del partit en l’eix “dreta-esquerra” en comptes de posar èmfasi en el conflicte “Estat espanyol-nació emergent”, cosa que ha continuat significant una aposta per ungir de virtuts el PSC, el principal soci de govern i agent de l’immobilisme nacional.

Però en un moment en què l’independentisme està en plena efervescència, els dirigents d’ERC han accentuat la seva oposició a gestos de confrontació amb l’Estat tot refredant l’impuls espontani de les consultes populars municipals per la independència, expressant la seva incomoditat davant la publicació de les primeres enquestes que revelaven un suport majoritari a l’estat català (estudi de la UOC de desembre de 2009) i, en acabat, votant a la Mesa del Parlament en contra de la tramitació de la iniciativa legislativa popular de consulta popular no refrendetària sobre la independència de Catalunya i no fent res per impedir que la mateixa Mesa del Parlament cancel·lés la decisió d’impulsar una consulta popular oficial sobre la mateixa qüestió.

En el moment de la veritat, també a ERC, doncs, esfereïment i blindadge a favor de preservar l’statu quo. Això, d’altra banda, ha estat plenament compatible amb l’actitud llagotera que en ocasions els dirigents d’ERC han expressat en aquests anys de tripartit cap als mateixos poders fàctics financers i mediàtics als quals abans CiU rendia vassallatge. No es va tornar a saber res més, per exemple, de la campanya “Catalunya lliure de peatges” un cop membres d’ERC van integrar el govern de la Generalitat.

En acabat, la manca de coratge i la incompetència dels dirigents d’ERC ha abocat a la desintegració de qualsevol mena de direcció política i de projecte pautat cap a la independència, sense que, després de set anys de formar part del govern hagin creat estructures de poder social, econòmic o cultural que planti cara a les estructures hegemòniques a Catalunya desde la Transició.

En definitiva tant CiU com ERC (ja no parlem dels altres partits d’obediència espanyola) no han plantejat alternatives a l’ordre existent i sovint s’han aprofitat dels magres beneficis del mateix. D’aquí que l’enfortiment del projecte independentista generi recels perquè les elits polítiques actuals són perfectament conscients que un nou Estat també significa un canvi de classe dirigent. ERC podria haver obert la bretxa des del 2003, però en comptes d’eixamplar el cercle de complicitats apareix com un cas únic en la política comparada de partit que en arribar el poder perd totes les simpaties dels sectors socials i intel·lectuals que abans el recolzaven. La pretensió d’integrar-se en el sistema d’equilibris forjat des de l’autonomisme (en comptes de lluitar per rebentar-lo) els tornarà a condemnar a la marginalitat política.

I això es pot produir perquè ni ERC, ni tampoc CiU, no tenen oferta electoral pel sector que composa el gruix social primordial del catalanisme: les classes mitjanes independentistes amb consciència política i formades ja sota la democràcia i sota la normalització lingüística. CiU no les atrau per la tebior del seu discurs nacional i ERC les rebutja amb els seu discurs basat en la confrontació entre “esquerres” i “dretes” i la seva visió idealitzada de les classes proletàries urbanes catalanistes que, o bé són una minoria o bé no tenen sensibilitat catalanista de manera que mai no abandonaran el seu vot d’obediència espanyola per un partit d’esquerres catalanista tret que s’avanci en el procés de sobirania i, amb l’Estat propi, se superi la confrontació identitària.

La paradoxa és que els quadres dirigents dels sectors de les classes mitjanes independentistes, malgrat la seva alta qualificació i la seva remarcable trajectòria professional encara no han accedit al conjunt de les estructures de poder, sigui perquè en les esferes empresarials i administratives encara predomina una gerontocràcia amb un esquema mental tardofranquista (en aquest aspecte també podríem trobar un dels elements causants de la profunditat de la crisi a Catalunya) sigui perquè a aquesta gerontocràcia li ha convingut la consolidació de partits que han promogut dirigents poc preparats, servils i, sobretot, lleials al marc polític i econòmic derivat de la Transició.

En el moment que hi hagi una força que sàpiga captar d’una banda el malestar inherent a aquestes classes mitjanes i, de l’altra, atraure el talent dels mateixos sectors catalanistes que fins ara han prosperat en les seves carreres professionals i al marge de la política, podria esclatar el catalitzador d’una nova majoria amb capacitat de trencar el marc polític caduc i obrir un nou horitzó.