Hèctor López Bofill

Escàndols sexuals

2011-03-29T09:08:00.000+02:00

En el caliu de les insinuacions sobre la vida sexual del secretari general d'una organització política un lector de l'Avui va publicar una carta el 22 de març passat en la qual es preguntava com era que a Catalunya, a diferència del que succeeix en altres cultures polítiques, el debat sobre els escàndols sexuals és exclòs dels mitjans de comunicació.

L'explicació d'aquest silenci es justifica, no sols a Catalunya sinó almenys en l'espai públic europeu, per la intensa protecció jurídica que mereix el dret a la intimitat o, per dir-ho en termes del Conveni Europeu de Drets Humans, el dret al respecte a la vida privada i familiar com a límit a la llibertat d'informació. La idea és que allò que afecta a la sexualitat, encara que sigui una informació veraç, no té rellevància pública atès que es tracta d'un dels elements més reservats de l'esfera privada i, ni tan sols en el cas que es tracti de persones públiques o que exerceixen càrrecs públics, la notícia sobre el seu comportament sexual té interès per al debat democràtic i per a l'avaluació de la seva activitat política. El ciutadà, d'acord amb aquesta premissa, no n'ha de fer res de si un conseller després de la seva llarga jornada laboral es relaxa en una sauna gai o de si un diputada freqüenta un local d'intercanvi de parelles.

La doctrina sobre el dret a la intimitat i els polítics invocada en l'imaginari europeu té, tanmateix, una clara excepció: quan del comportament sexual de la persona que exerceix un càrrec públic es derivin fets constitutius de delicte. La porta de la informació s'obra, així, no en la immoralitat sinó en la delinqüència. Un exemple: la commoció generada per les notícies sobre la vida eròtica del primer ministre italià, Silvio Berlusconi, a Villa Certosa no procedeixen del fet que hagués estat infidel a la seva dona (ara ja exdona) amb prostitutes sinó del tema que algunes d'aquestes prostitutes fossin menors d'edat i que ell hagués comès abús de poder per tal d'encobrir aquesta situació. En el mateix sentit, la política mallorquina ens va regalar un altre vodevilesc exemple sobre l'exposició pública de conductes sexuals de polítics com a conseqüència de la comissió de fets constitutius de delicte: l'any passat el Tribunal Superior de Justícia Balear va condemnar a dos anys de presó un exregidor del PP de l'Ajuntament de Palma, conegut pel seu integrisme catòlic, per malversació de cabals públics en haver gastat més de 50.000 euros en serveis de prostitució masculina amb càrrec a la targeta de crèdit del consistori. Novament en aquest cas la qüestió no era que el polític fos homosexual, freqüentés locals de prostitució, ni tan sols que aquesta actitud topés amb el seu discurs conservador, sinó que la difusió de l'afer es produeix quan es constata que havia finançat la seva promiscuïtat amb diners públics. El quadre, per cert, coincideix amb les acusacions proferides la setmana passada sobre el “secretari general d'un partit” ja que se'l titllava de dedicar “diners públics a finançar la seva vida sexual, variada i extensa”, o sigui, de ple en el reguitzell de conductes penalment tipificades.

Més enllà dels casos en els quals el sexe es barreja amb fets delictius, hi ha una altra categoria de circumstàncies discutida i respecte a la qual informar continua essent un tabú: això s'esdevé quan els comportaments sexuals tenen repercussions polítiques directes. Al meu parer, el dret a la intimitat hauria de veure's restringit en aquestes circumstàncies perquè la notícia sobre la vida eròtica del polític sí que té interès públic en la mesura que afecta a decisions polítiques i permet explicar comportaments que poden tenir repercussions en la direcció d'un partit o en la governabilitat d'un país. Per exemple, la notícia per la qual s'evidencia que el líder d'un partit dinamita el seu projecte polític per col·locar la seva amant de cap de llista per a una demarcació sí que hauria d'haver transcendit a l'opinió pública. El ciutadà té dret en aquest cas a saber les raons d'un comportament polític encara que estigui fonamentat en la libido. Una altra vegada: en la nostra cultura mediàtica no se sancionaria que el dirigent tingués una amant sinó que fes valer la seva condició per promocionar-la i col·locar-la en la graella de sortida per assumir un càrrec de responsabilitat. Qui primer hauria de tenir interès en què misèries d'aquesta mena fossin conegudes haurien de ser les dones pel greu atac a la dignitat que suposa la sospita d'haver de satisfer les ànsies fal·locràtiques masculines per poder progressar políticament. També la conducta del “secretari general” anunciada participaria del tot d'aquest supòsit si es demostrés que les seves “amants i ex-amants han estat premiades amb càrrecs públics”.

Finalment, hi hauria una darrera categoria en la qual caldria revisar si el dret a la intimitat ha de prevaldre sobre la informació de la vida sentimental del polític i és en el supòsit que els ciutadans tinguessin el dret a saber que la vida privada del personatge és radicalment incoherent amb el que defensa en la vida pública. Per exemple: el polític conservador i catòlic confés que contradiu manifestament els mandats de l'Església catòlica cometent adulteri o finançant un avortament a alguna de les seves amants. Com dic, en el context europeu (no així als EUA), el discurs sobre aquestes actituds seria exclòs de l'arena pública, per bé que en una democràcia que aspira a la transparència, a la deliberació i que exigeixi integritat als seus governants està bé que aquests límits es discuteixin.

Unitat per a què

2011-03-15T13:38:00.000+01:00

Forjar un moviment amb projecció política, social, econòmica, sindical i cultural que centri la seva acció en la construcció d'un Estat propi com a objectiu a curt termini requereix unitat. Així ho insinua l'experiència seguida per d'altres comunitats nacionals que han assolit la independència i sembla que aquest és el camí que caldria també recórrer a Catalunya i als Països Catalans. L'obstacle amb el qual ara ens enfrontem, no obstant això, és que la invocació a la unitat que alguns sectors prediquen no es correspon a cap a estratègia independentista ni a l'enfortiment del moviment social que l'ha de propulsar.

Els anys que ERC podia haver esdevingut el motor polític d'aquest procés, els dirigents d'aquest partit, en un acte d'irresponsabilitat impropi en una formació d'alliberament nacional, es van estimar més reforçar l'ordre espanyol a través del PSC que teixir les complicitats necessàries per combatre aquest ordre. Va poder més la temptació d'alguns quadres republicans d'ocupar les parcel·les d'un poder que fins aleshores els havia estat esquiu que el plantejament d'un conflicte polític amb totes les incerteses que això hagués representat. La retòrica del govern d'esquerres, adobada amb una voluntat manifesta de desallotjar CiU de totes les administracions, no va aconseguir amagar als electors que a la cúpula d'ERC no hi havia cap altre full de ruta més enllà de continuar gestionant el sistema autonòmic. Va ser en el municipalisme on aquesta constatació va adquirir uns matisos encara més descarnats: tripartits liderats pel socialisme allà on es poguessin lligar, regidors republicans gestionant àrees de govern de ciutats catalanes com ho faria qualsevol polític autonomista (retribuïts amb les suculentes dietes d'assistència als plens i als consells d'administració de les empreses públiques municipals), participació en els consells comarcals i, el més feridor per a una sensibilitat sobiranista, el pacte amb els socialistes per accedir a les presidències de les diputacions provincials de Girona i de Lleida.

El model, doncs, sembla força allunyat de la idea de construir la independència des del teixit local, tot potenciant òrgans de representació de regidors sobiranistes i acumulant recursos humans i materials per precipitar la ruptura amb Espanya des dels municipis. No oblidem que, fins i tot el procés de les consultes populars d'aquests darrers anys, va començar a Arenys de Munt completament al marge d'ERC.

La direcció d'aquest partit, tot i el daltabaix electoral i la pèrdua del govern de la Generalitat, no ha canviat ni un mil·límetre ni el discurs, ni els dirigents, ni la pràctica política. Es continua apostant per una acció conjunta amb els partits autonomistes d'esquerres, com ho demostren les iniciatives legislatives que impulsen, van sempre a remolc de qualsevol gest autodeterminista que es plantegi des d'altres grups polítics o des de la societat civil, continuen aferrats al PSC en els diversos àmbits de poder local i a Barcelona, tot i no formar part del govern, han contribuït cada any a la governabilitat d'Hereu aprovant-li els pressupostos. Això sense esmentar l'espectacle denigrant que en aquests moments ofereixen alguns dels alts càrrecs republicans de l'anterior govern tot trucant a la porta dels partits autonomistes perquè els recol·loquin en alguna tasca que els permeti continuar vivint de l'administració pública amb unes retribucions similars a les que percebien quan dirigien el país, una mostra més que evidencia com les qüestions de subsistència personal, l'anhel de professionalitzar-se en l'exercici de l'activitat política, són pulsions de molta més intensitat que la voluntat d'enfortir el moviment col·lectiu que ens ha de portar a la plenitud nacional.

La unitat no es pot plantejar, doncs, sense coherència, sense integrar-se en una estratègia més àmplia, i encara menys per fer surar aquells que ja han demostrat a bastament la subordinació de l'ideal sobiranista a la gestió autonomista, una posició del tot lamentable quan, en connivència amb l'ordre espanyol, només es limita a assegurar un benestar personal incompatible amb els sacrificis que l'independentisme exigeix. I aquí arribem al cap del carrer, i és que l'ambició independentista que ja es palpa en la societat només tindrà la seva traducció política i, per tant, determinant per culminar el procés, quan l'actuació de les persones que la liderin sigui fermament conseqüent amb l'objectiu, quan les decisions adoptades tinguin sentit en el marc d'una acció col·lectiva clara i, sobretot, quan ningú no torni a cometre l'error de voler viure de l'independentisme mentre encara no siguem independents.

Cal desitjar que el proper cicle de creixement de l'independentisme polític no signifiqui una mala còpia de l'ordre autonomista i de dirigents que només aspiren a consolidar la seva posició mentre l'Estat propi queda difuminat en un horitzó d'un futur vaporós, sinó que expressi la determinació inflexible d'una avantguarda disposada a les més altes renúncies. Un dirigent d'un moviment d'emancipació nacional que ha bregat amb conflictes armats, empresonaments i terrorisme d'Estat deia, referint-se a les seves bases: “Amb tot el que els fem patir, no els podem enganyar”. A Catalunya, afortunadament, no ens hem d'enfrontar amb aquests reptes per assolir la independència, però això no justifica que, a la primera oportunitat, es traeixi la il·lusió de la gent.

Preludi a València

2011-03-01T16:26:00.003+01:00

El febrer de 1981 sortien els tancs al carrer i el febrer de 2011 cessen les emissions de TV3 al País València. Després de 30 anys el territori al sud d'Alcanar continua essent un dels fronts principals del conflicte entre la nació catalana i la nació espanyola. La bona notícia, però, és que la tensió almenys no s'expressa en termes militars sinó en termes culturals, el debat sobre l'hegemonia passa del component de la violència física (tot i que excepcionalment encara s'evidenciï en els atacs de l'extrema dreta feixista a figures representatives del catalanisme) al setge contra la llengua, els drets i l'imaginari. Penso que l'escenari valencià podria anticipar fórmules de resolució de xocs nacionals basades en el respecte a les llibertats fonamentals, en la juridificació de les controvèrsies i en l'arbitratge d'entitats supraestatals com la Unió Europea i el Consell d'Europa, que haurien de ser aprofitades pel conjunt del catalanisme en els seus anhels de reconeixement internacional.

La primera premissa del gir en el plantejament, no obstant, consisteix en el fet que les institucions del Principat admetin aquesta situació de conflicte i la impossibilitat de vehicular les relacions amb l'espanyolisme que controla la Generalitat valenciana en termes de negociació. Cal plantar cara amb fermesa i això, a l'Europa occidental del segle XXI, és apostar per una estratègia jurídica de defensa dels drets i del pluralisme projectada en últim terme a les institucions europees amb credibilitat i solvència.

Crec que, en la qüestió de TV3 a València, s'han encadenat des del catalanisme principatí i des de l'Acció Cultural del País Valencià una sèrie d'errors polítics i jurídics que han portat fatalment a l'exhibició populista i prepotent de Francisco Camps (i tot sembla apuntar que es tractarà d'uns errors que es repetiran). La primera badada va consistir en l'actitud mel·líflua amb la qual l'anterior conselleria de Mitjans de Comunicació principatina encapçalada per Tresserras va entomar els primers tancaments de repetidors promoguts per l'administració Camps. Ja aleshores es podia percebre el parany que significava la reciprocitat en les emissions de TV3 i de Canal 9 amb la qual es va tancar en fals la confrontació atesa la manca de garanties sobre l'acord i la facilitat amb la qual Camps podia trencar el pacte quan en tingués electoralment necessitat. No es podien dipositar totes les esperances de compliment d'un acord només en la bona voluntat d'un subjecte com Camps que tants cops ha actuat amb la intenció de marginar la llengua i la cultura catalanes. Aquest és l'error que sembla que tornarà a cometre el govern d'Artur Mas: després de l'actuació impresentable i traïdora de Camps, la Generalitat de Catalunya encara el premia suplicant-li una nova obertura de negociacions per arribar a un altre acord que Camps vulnerarà quan li plagui.

El segon error recurrent en què han participat tant l'administració del Principat com Acció Cultural del País Valencià ha estat confiar que les instàncies espanyoles atendrien els greuges valencians. Primer amb l'esperança que la regulació del sistema audiovisual propugnada en l'època en què José Montilla era ministre d'Indústria i Telecomunicacions normalitzaria la situació de la televisió pública catalana al País Valencià. La segona, quan es va fer evident la indiferència del legislador espanyol, amb el gest de l'ACPV de promoure la presentació d'una iniciativa popular que, a més d'estar minada de perills per la possibilitat que permetés a l'Estat espanyol absorbir competències en matèria de mitjans de comunicació (també les competències catalanes), ni tan sols va ser presa en consideració pel Congrés.

Finalment, el tercer error va consistir en la resignació amb què l'ACPV i d'altres associacions en defensa de la llengua catalana (com Òmnium Cultural) van acceptar la imposició de sancions per evitar el tancament dels repetidors. Unes sancions il·legals que haurien d'haver abocat a una campanya de desobediència civil i que s'haurien d'haver plantejat en un procés en què es denunciés el que de debò aquestes mesures significaven: una lesió desproporcionada a la llibertat d'expressió i de comunicació, un esclafament dels drets de les minories culturals i un atemptat de primer ordre contra el pluralisme. Encara recordo la iniciativa d'Òmnium de recol·lectar ajuts de 10 euros perquè l'ACPV pogués pagar les sancions (a la qual molts vam contribuir innocentment) quan aquests diners s'haurien d'haver invertit a contractar uns bons serveis jurídics capaços d'elevar la causa, un cop previsiblement desestimada per les instàncies judicials espanyoles, a òrgans com el Tribunal Europeu de Drets Humans.

Per impulsar actuacions més enèrgiques, que, insisteixo, passen per la internacionalització del conflicte en el llenguatge dels drets, la primera condició demana que el catalanisme polític assumeixi el que s'està jugant a València: el preludi de l'emancipació nacional o, en un sentit oposat, el preludi de l'assimilació i de l'espanyolització completes. I aquestes són unes coordenades que les institucions principatines estan lluny d'assumir. Per contra, és curiós que s'acabi de publicar un llibre signat per Rafael Moya Jover titulat España se romper por el Este. La cuenta atrás. De la mentira, a la nación catalana. Del Estatut, a los Països Catalans en el qual l'autor ja dóna per descomptada la independència del Principat de Catalunya (en un camí que, d'altra banda, continuen confirmant els estudis sociològics publicats la setmana passada) i vaticina l'expansió del gest rupturista a València i a Mallorca atiada des del futur Estat Català. Com es pot comprovar, des d'Espanya creuen més en les possibilitats del catalanisme que nosaltres mateixos.

Harakiri burgès

2011-02-15T16:21:00.000+01:00

De la mateixa manera que entre 1914 i 1945 la burgesia centreeuropea va promoure una pulsió nihilista que va portar a guerres mundials, antisemitisme, holocaust i autodestrucció, de vegades fa la sensació que la covardia, la mesquinesa, l'autoodi i l'espanyolisme que practica bona part de burgesia catalana aprofundeix en la seva ruïna com a col·lectiu i en l'extinció del país. L'evolució no és nova. Més aviat es podria afirmar que ara vivim l'epígon del primer suïcidi de la burgesia catalana que va suposar el suport al projecte franquista dels industrials i del gran capital català aterrits davant de l'onada revolucionària que va esclatar a la rereguarda republicana des de juliol de 1936. La sensibilitat d'aquells que van abjurar de Catalunya i de la seva llengua, d'aquells que van contribuir a estintolar l'aparell del règim, així com el genocidi cultural i la voluntat assimilacionista que la dictadura propugnava, encara perviu en l'actitud de determinats agents obstinats a assegurar la viabilitat d'Espanya malgrat l'espoliació i les agressions contra el fet diferencial català promogudes des de l'aparell de l'Estat.

Aquesta traça col·laboracionista que impregna determinades elits catalanes parteix d'una adhesió identitària en part forjada després de la desfeta de 1939 –sigui perquè els elements conservadors van optar per autodestruirse nacionalment a fi de mantenir els seus privilegis socials, sigui perquè en l'ocupació del país el règim va col·locar persones foranes en posicions estratègiques de dominació– però també respon a un comportament empresarial que, en el seu compromís amb el marc estatal, ha abocat representants del teixit industrial i financer a una absurda situació de dependència econòmica. Val a dir que la subjecció econòmica als poders de l'Estat no deriva només de la persistència a centrar el projecte empresarial en el mercat espanyol, i a associar els beneficis a decisions de poders públics espanyols, cosa insòlita i condemnada al fracàs en un temps d'apoteosi lliurecanvista i globalitzadora, sinó també en la transmissió d'un comportament indolent, especulador i improductiu que, com manifesta la crisi que patim, ha acabat de castrar el mític esperit emprenedor català.

El relat de la liquidació de les caixes d'estalvis catalanes i la reacció entre impotent i mesella dels seus directius expressa bé la combinació de circumstàncies que provo de sintetitzar: en les darreres dècades les caixes participen de l'orgia especulativa immobiliària que reprodueix els pitjors vicis d'un colonialisme procliu al benefici immediat, a la depredació sense valor afegit ni innovació tecnològica. Els altres sectors en els quals diversifiquen la seva activitat (com l'obra pública o el sector energètic) depenen de decisions, en bona part del govern espanyol, que contribueixen a segrestar el mercat i que lluny de dibuixar un quadre de lliure competència, evoca, com en els millors temps del franquisme, un capitalisme corcat pel sistema de contactes amb el poder polític. Només en un context així es pot entendre que, quan el model entra en fallida, els directius de les caixes catalanes acceptin de manera resignada les imposicions del Ministeri d'Economia i que a la pràctica comporten l'evaporació de la seva naturalesa, així com el desplaçament del capital generat per l'estalvi català a centres de decisió de fora del país. L'operació encara comporta un matís addicional d'ironia si considerem que el fons estatal (FROB) amb el qual el govern espanyol penetra en el capital de les caixes i condiciona l'aplicació de les normes que han de presidir el seu desmantellament són, en bona part, els recursos derivats del dèficit fiscal que l'Estat manté amb Catalunya. Els gestors al capdavant del sistema financer català, i no és estrany que el president de la caixa catalana de majors dimensions també sigui el president de la patronal de caixes espanyola, primer accepta l'espoliació que l'Estat practica sobre Catalunya a través del sistema impositiu i després accepta el control dels recursos privats de l'entitat gràcies als fruits de l'espoli. Un doble escanyament que només es pot entendre, com dic, i més enllà dels beneficis personals que els responsables d'aquesta ensulsiada puguin obtenir, pel rerefons identitari d'uns sectors que ja fa molts anys es van proposar obrir en canal les venes del país per emprendre la ruta de l'espanyolització definitiva.

Tampoc no és casual que mentre en els anys de bonança la gran banca espanyola ha globalitzat el seu negoci de manera que, per exemple, el Banc de Santander ja obté més del 70% dels seus beneficis fora de l'Estat, les caixes d'estalvis catalanes hagin concentrat la seva expansió en el mercat espanyol. El món econòmic català, amb tanta fama d'internacionalista, resulta que en els anys de la integració europea, només aprofita el darrer cicle de creixement per concentrar-se en un dels mercats més ruïnosos. En haver lligat l'expansió (i ara la crisi) a Espanya determinats poders empresarials es visualitzen com els principals obstacles a un procés rupturista. L'accés a la presidència de la CEOE per part de Joan Rosell, i la recuperació del vell anhel català de regeneració espanyola malgrat l'evidència de l'asfíxia econòmica, és una altra metàfora d'aquesta tendència errònia, obsoleta i, al capdavall, suïcida que provo de descriure.

No cal dir que la influència d'aquesta burgesia cosida al projecte nacional espanyol sobre la federació de partits que governa Catalunya és la principal garantia de l'immobilisme que caracteritzarà l'acció de govern d'aquest mandat malgrat les sonades humiliacions que etziben des de Madrid. Encara que a CiU augmenti la intensitat de la retòrica independentista no es prendrà cap acció seriosa dirigida a l'escissió perquè això seria molt més del que un poder econòmic massa assimilat a Espanya podria tolerar.

Les condicions òptimes

2011-02-01T19:03:00.000+01:00

De forma plenament escaient per a una secció d'un diari anomenada Diàleg, la setmana passada vaig tenir l'honor que l'amic Ferran Sáez Mateu comentés un article meu publicat en aquestes planes tot discrepant de forma rotunda de la meva opinió sobre les condicions òptimes que aquests darrers anys es donen per activar a Catalunya un procés de secessió. Ferran Sáez reiterava el seu escepticisme sobre la possibilitat d'exercir un gest independentista que ell titlla de “vague”, “confús”, “genèric”, “esquemàtic” o “abstracte”.

El primer que cal respondre és que si alguna cosa no és “confusa”, “vaga” o “abstracta” és un procés d'independència. La creació d'una entitat política sobirana és el camí que han pres la majoria dels gairebé dos-cents estats que en aquests moments són membres de Nacions Unides. Les constants històriques i procedimentals que han portat moltes comunitats nacionals a fundar un estat propi són, al contrari del que suggereix Sáez, clares i precises. Ell titlla de “ridícula” la “declaració unilateral d'independència” però no és sobrer recordar que aquesta va ser la fórmula que es va adoptar en la més cèlebre de les independències de l'època contemporània: la dels actuals Estats Units d'Amèrica. No crec que sigui tan “ridícul” un gest que va suposar la consolidació d'una de les nacions més poderoses del planeta, que al segle XVIII es va perpetrar contra la primera potència del moment, la Gran Bretanya, i que, segons sostenen la majoria d'historiadors, va comptar només amb el suport i l'acció d'unes deu mil persones organitzades. Deu mil persones organitzades són moltes menys de les que ara ja té l'independentisme a Catalunya, un moviment que eventualment no s'enfrontaria contra l'Imperi Britànic sinó contra una Espanya feble, arruïnada, que no passa de ser un país de segon ordre en el concert de les nacions europees, i que busca desesperadament surar, com veiem aquests dies, a costa de radicalitzar l'espoliació econòmica i cultural de Catalunya.

Ferran Sáez equipara l'estat d'ànim que es podria donar en l'actualitat amb el que es va viure el 6 d'octubre de 1934 amb la proclamació de l'Estat Català per part del president Companys tot associant la iniciativa audaç de Companys amb la desastrosa rèplica que va suposar la Guerra Civil i l'ocupació de Catalunya per les tropes franquistes. En aquesta anàlisi, Sáez oblida esmentar que el marc històric d'aleshores, amb una Europa marcada per l'ascens dels feixismes i el clima prebèl·lic que culminaria amb la II Guerra Mundial, no té res a veure amb el context de la Unió Europea en l'actualitat, una Unió que es va forjar precisament per posar fi a les lluites intestines a l'Europa occidental, amb governs i estats que no tolerarien l'execució d'una barbàrie per part d'Espanya i que ben aviat hauran de buscar solucions pacífiques i democràtiques als processos de secessió que s'estan plantejant a Escòcia i a Flandes.

Pel que fa a la demanda de Ferran Sáez que exhibim almenys un estudi demoscòpic que reafirmi l'existència d'una majoria independentista, ens podem limitar a recordar les enquestes publicades que ja confirmen com, en el supòsit de la celebració d'un referèndum d'independència a Catalunya, el suport dels partidaris del “sí” seria superior al dels partidaris del “no” (enquesta de la Universitat Oberta de Catalunya de desembre de 2009 i enquesta publicada a La Vanguardia el 18 de juliol de 2010). Aquestes dades assenyalen, com he repetit molts cops, una majoria social molt superior a la que tenien, al principi del procés, qualsevol de les comunitats nacionals que han accedit a la independència en les darreres dècades. Això és així perquè totes les experiències secessionistes assenyalen que la majoria social s'incrementa exponencialment quan es planteja el procés amb un horitzó concret a curt termini, però perquè es materialitzi aquesta reacció hi ha d'haver un estament polític que lideri el moviment de forma clara, precisa i sense ambigüitats.

L'altra cosa, com dic, és que la classe dirigent catalana estigui a l'altura de les circumstàncies. Contra allò que Ferran Sáez imputa al procés de secessió que jo defenso, el que és inconcret, vague i difús són les propostes plantejades per la federació que governa Catalunya, CiU, i pel president de la Generalitat, Artur Mas, per determinar el futur de les relacions amb Espanya. “La transició nacional”, “el dret de decidir”, “el rearmament jurídic” com a resposta a les agressions que està patint el país són d'una vaporositat incomprensible i ineficaç, i així són llegides amb escarni des d'un Madrid dedicat a reforçar l'ofensiva anticatalana i recentralitzadora. Entre els dirigents de CiU, només el President Jordi Pujol, amb l'astúcia que el caracteritza, ha sabut copsar que cal un canvi i una concreció en el llenguatge si es vol frenar la humiliació.

Ha arribat el moment en què allò que porta a la frustració serà mantenir-se en la retòrica vaga sense resultats. Persistir en la no-acció independentista per part de l'actual govern de la Generalitat no farà res més que obrir les portes a l'increment de l'espoliació, a l'ofec econòmic i a l'assimilació cultural. Aquesta setmana CiU té l'oportunitat de fer creïble a Espanya la seva vocació de ruptura si no se satisfan les demandes de dignitat nacional: permetre que es tramiti la proposició de llei de declaració d'independència que Solidaritat Catalana ha dipositat a la mesa del Parlament. Esquivar la qüestió tot al·legant excuses tècniques basades en l'ordre espanyol no farà res més que minar la credibilitat de CiU com a força capaç de respondre a les agressions. La majoria absoluta catalanista que (també) existeix al Parlament està obligada, de forma immediata, a demostrar fermesa per recuperar l'autoestima del país i per impedir que els poders centrals de l'Estat espanyol ens perdin definitivament el respecte.

El crepuscle d'ERC

2011-01-18T14:34:00.000+01:00

En algun moment de mitjan anys noranta del segle XX, els dirigents del PSC van arribar a la conclusió que no aconseguirien desbancar CiU del govern de la Generalitat ni assumir el gros del poder a Catalunya sense la complicitat d'una altra força política. Calia teixir complicitats amb un tercer actor que els garantís un llarg període d'hegemonia, encara que es trobés als antípodes de la sensibilitat nacional dels socialistes: és en aquest context que s'acaba teixint l'aliança global entre el PSC i ERC, un pacte que força els republicans a desplaçar el seu discurs independentista i rupturista per aixoplugar-se en la retòrica de les esquerres però que facilita als dirigents d'ERC (que fa molts anys que piquen pedra a la marginalitat política) accedir a quotes de poder sigui a la Generalitat, sigui als ens locals (en els quals el soci preferent sempre és el PSC) o sigui als òrgans de l'Estat (per exemple, al Senat) amb la conseqüent professionalització, prestigi social i benestar material que enlluerna els nous protagonistes de la vida pública.

El 2003, el canvi de govern a la Generalitat i, el 2004, els més de 600.000 vots recollits per Carod a les eleccions espanyoles, expressen l'èxit aparent de la simbiosi, però també és en aquest moment àlgid en el qual es comença a detectar el germen del fracàs que corcarà el projecte: per bé que hi ha unes circumstàncies òptimes per posar les bases d'un procés de secessió, els dirigents d'ERC es blinden en el compliment del pacte amb el PSC i es refugien en la gestió de l'autonomisme sota el paraigua comú del discurs d'esquerres. És en aquest tram, sobretot a partir de la investidura de José Montilla el 2006, que comença a quedar clar que els Carod, els Puigcercós, els Benach, els Huguet, els Ridao i tants altres no tenen cap pretensió de portar el país cap a la independència, sinó que, calculen, si hi havia hagut 23 anys de pujolisme, ben bé podia haver-hi 23 anys de tripartit i ells continuar fent de crossa dels socialistes i gaudir dels beneficis de trobar-se en la primera línia política tot atiant el conflicte entre l'esquerra i la dreta (amb el desig de provocar la descomposició de CiU). El peixalcovisme d'esquerres estava en condicions d'allargar-se una colla d'anys amb un Estatut de desplegament lent. Però les agressions espanyoles i la crisi econòmica van aguditzar les contradiccions.

Durant la vigència del tripartit, d'altra banda, l'aparell del PSC es va dedicar a explotar tots els complexos dels dirigents d'ERC, a refregar-los (com encara fa Joan Ferran) la seva poca cultura d'ordre, la seva condició de parvenus de la política professional, la seva manca de preparació tècnica, intel·lectual, i el baix nivell dels seus quadres, així com les seves febles acreditacions com a representants de l'esquerra, de forma que la cúpula republicana va acabar caient de quatre grapes en el moment d'interioritzar aquestes acusacions i, en conjunt, els seus dirigents es delien en tot moment per oferir una imatge més competent, més disciplinada i més d'esquerres que ningú sense adonar-se (o sense voler-se adonar) que en aquestes coordenades, a més de fracassar electoralment, s'estaven convertint en sicaris de l'ordre espanyol que, en teoria, aspiraven a destruir.

Quan els dirigents i els estaments amb responsabilitats a les institucions d'ERC s'impliquen al màxim en aquesta processó liderada pel PSC es produeixen una sèrie de fenòmens que clarament anticipen la seva ruïna. En comptes de tendir a generar majories (que és a què aspira tot partit polític) l'ERC d'aquests anys es dedica a expulsar tota mena de sectors socials de la seva òrbita i a celebrar la seva minorització, una tendència que s'expressa amb tota intensitat quan els seus portaveus, amb l'escissió de Reagrupament, afirmen orgullosos que ja els està bé perdre el suport del que ells anomenen “l'independentisme de dretes”. El resultat és que la direcció es va tancant cada cop més en ella mateixa, menyspreant les seves bases, les forces socials, per damunt de tot independentistes, que els van elevar a les màximes responsabilitats a partir de 2003.

A aquest autisme s'hi afegeix (cosa insòlita per a un partit de govern) la pèrdua de cercles d'opinadors, de complicitats mediàtiques, de grups d'intel·lectuals que havien confiat en ells feia tan sols un lustre. Per acabar-ho d'adobar tampoc no van aprofitar el seu pas en el govern de la Generalitat per reclutar professionals preparats, per crear pedrera de gestors a les universitats i a les empreses, per atraure gent amb experiència encara que haguessin militat en el passat en altres formacions (com a CiU). S'estimaven més ser petits i purs en l'esquerra, cosa idònia per al PSC que necessitava ERC però que tampoc no els interessava que cresqués massa. I d'aquesta situació també es deriva el gran error dels estrategs de la formació republicana: es va demostrar que era una tasca impossible estar pactant amb el PSC i alhora aspirar a estendre's en les capes de votants metropolitanes a què tradicionalment havien donat suport els socialistes. Com que l'artilleria es concentrava contra CiU (a una part dels votants de la qual havia donat suport ERC el 2003, electorat, per cert, que la direcció d'ERC sistemàticament menyspreava) s'estava fent bo el partit, el PSC, a qui teòricament ERC havia de substituir en l'eix de l'esquerra. En acabat, els sectors procedents de CiU que havien recolzat ERC després dels pactes CiU-PP dels noranta van tornar a la federació d'on procedien, no es va guanyar electorat nou d'esquerres de l'àrea metropolitana i la pèrdua del component fresc, contestatari i il·lusionador que havia caracteritzat l'ERC dels anys 2003-2004 no va aconseguir el 2010 mobilitzar l'electorat tradicionalment abstencionista o el vot jove. En definitiva, la debacle.

El més astorant de tot plegat, i el que assegura la continuïtat del fracàs del projecte d'ERC, ha estat la incapacitat de fer autocrítica, de continuar aferrats a la dialèctica esquerra-dreta (vegi's la gran coalició de les esquerres catalanes que proposa Carod pel 2012 o la insistència en la condició socialdemòcrata d'ERC que defensa Ridao) i de posposar una renovació de dirigents, cosa que fa allargar la sensació de frustració i d'aposta perdedora en les eleccions municipals de maig. Però tot això serà objecte de l'anàlisi del proper article.

Què és fer independentisme?

2011-01-06T15:00:00.000+01:00

El debat polític serà sens dubte més avorrit ara que Francesc Abad ha decidit posar punt final a les seves lúcides reflexions sobre l'independentisme contingudes en el bloc Dies de fúria, un document que algun dia serà d'obligatòria consulta per explorar tant les convulsions i la pèrdua de credibilitat de l'ERC integrada en el tripartit com la fundació i el posterior fracàs de Reagrupament. En els darrers mesos d'activitat del bloc, i en plena coincidència amb la campanya de les eleccions al Parlament, Francesc Abad ha representat el discurs de sectors independentistes que han vist en Convergència i Unió i en Mas l'única sortida al cul-de-sac que està vivint el país a causa de les agressions atiades des dels poders de l'Estat, de la crisi econòmica i de la mediocre gestió del govern del PSC, ERC i ICV per fer front a aquests problemes. Cal dir que Abad ha defensat la solució de CiU, finalment triomfant, amb una vehemència fins a cert punt anàloga a les actituds encegades que ell mateix criticava, i ha imputat, per exemple, a qui escriu aquestes línies un fonamentalisme ideològic exacerbat així com una egolatria desmesurada per “repartir carnets” i assenyalar el que és independentisme i el que no ho és.

Penso que, amb tota la cordialitat que en el fons uneix persones que aspiren a la constitució d'un estat propi, es pot dialogar amb serenitat i sense demagògies sobre quines estratègies ens poden conduir a la plena sobirania i quines no. I per a aquest debat segurament el que cal primer és parlar amb transparència sobre els propòsits i els mitjans de l'acció política, cosa que, per començar, CiU no ha fet mai, no fa ara i, previsiblement, no farà en un futur immediat. Si a CiU fins i tot fa por pronunciar la paraula independència i han de recórrer a subterfugis de la mena de dret a decidir, quin valor seran capaços d'aplegar per impulsar el procés ardu i conflictiu que implica una secessió? “El dret a decidir”, la “plenitud nacional”, la “transició nacional” són fórmules que no volen dir res, metàfores precisament dirigides a distreure l'atenció sobre les condicions imprescindibles per fer emergir una nova entitat sobirana. Les comunitats nacionals que han accedit a la condició d'estat han expressat de forma explícita la voluntat de ruptura, l'últim tram de la qual consisteix a votar, declarar la independència i defensar-la. No es tracta de grans proclames patriòtiques sinó simplement d'imitar el full de ruta que han seguit altres pobles.

En què consisteix, en concret, l'acció independentista? Pel que fa a la relació amb l'estat matriu, la posició és la de la no col·laboració, el plantejament democràtic d'una confrontació. Com va dir Heribert Barrera, la situació de trobar-se “moralment en guerra” amb el centre dominant. L'experiència ens ha demostrat que Catalunya no ha tingut prou força per reformar Espanya, ni per situar-se en una posició de tracte d'igual a igual (en això radicava el fallit intent estatutari), però mentre persisteixi la situació de subordinació Catalunya sí que té prou dimensió per contribuir i aprofundir en el col·lapse d'Espanya, una via que fins ara el catalanisme s'ha abstingut de transitar però que en algun moment caldrà considerar, quan fracassin novament els projectes d'entesa i, per descomptat, que s'ha d'exercir si es pretén impulsar un gest d'emancipació nacional.

En l'àmbit intern, l'acció independentista s'ha de concentrar en l'escissió econòmica, social i cultural d'Espanya. I això pot venir acomboiat per una política governamental d'impulsar aquelles activitats econòmiques que tinguin com a àmbit preferent el mercat europeu i mundial o, en l'àmbit cultural, potenciar aquell sistema comunicatiu i aquell imaginari que cohesioni la comunitat en un projecte diferent al d'Espanya. Amb tota probabilitat, aquest itinerari no serà seguit per un govern de CiU (com tampoc no ho va ser per un govern amb presència d'ERC) perquè el panorama econòmic del país i bona part dels poders que han donat suport a la candidatura de Mas són, justament, els que continuen actuant en la direcció oposada al projecte independentista, això és, fent d'Espanya el mercat preferent i el marc de referència cultural.

El nou President de la Generalitat no podrà oposar aquesta legislatura l'argument que “la societat no està preparada per a aquest repte” o el dubte sobre la “majoria”. No està preparada una elit empresarial i mediàtica provinciana, captiva del Butlletí Oficial de l'Estat espanyol i de les decisions del govern de Madrid de torn, però bona part de la societat i bona part dels mateixos votants de CiU sí que ho estan. En aquests moments, la majoria al Parlament de Catalunya ja hi és per propulsar un programa sobiranista nítid i inequívoc: un pacte entre CiU, ERC i Solidaritat el faria possible. Si Mas continua defugint la prova de força amb l'Estat és perquè ni ell ni la federació que encapçala el volen plantejar i, cosa que és més lamentable, ni tan sols el volen exhibir com a factor de negociació per exigir a l'Estat millores en l'autogovern. Aquest serà el factor que garantirà el fracàs de CiU quan s'iniciï el cicle de la demanda del pacte fiscal: que a Espanya no creuran que hagin de negociar res perquè CiU no serà creïble per exposar el dilema de o ens doneu això o marxem. Almenys, en l'actualitat, a diferència de les dècades dels governs Pujol, el govern de CiU no podrà anestesiar i silenciar l'alternativa independentista, el discurs sobre l'estat propi ja s'ha normalitzat prou perquè diversos fronts intel·lectuals, mediàtics i, naturalment, polítics denunciïn constantment les previsibles cessions que el proper govern de la Generalitat farà en favor del manteniment de la unitat política, cultural i econòmica espanyola.

Joan Ferré i Dertosa Ibera Ilercavona (5º dia de campanya)

2010-11-16T23:49:00.002+01:00

Avui és un d'aquells dies que difícilment un pot oblidar. Sí divendres passat ens vam concentrar amb Tarragona, avui tocava fer el mateix amb la capital de les Terres de l'Ebre, Tortosa. Però com això és un diari, anem pel principi de la jornada, que com ja comença a ser habitual, agafant el Catalunya Express de les 10:28 d'Altafulla cap al sud. Un cop a Tortosa ens recull l'Albert Mariño.

Després de passejar una estona per la vora de l'Ebre, contemplar la magnifica Catedral de Tortosa i gaudir de l'Escorxador com a símbol del modernisme català, ens hem dirigit cap al Mercat Municipal on hem estat dues hores bones explicant a la gent el projecte de Solidaritat Catalana. Si a tota la demarcació només votessin ells, crec que tindríem la majoria absoluta assegurada, tot i que hem pogut palpar que la decepció de la ciutadania amb la classe política actual és aclaparadora.

Un cop les parades del Mercat anaven tancant, nosaltres hem anat a dinar, just al costat del monument franquista que CiU ha votat en contra de retirar. Allà havíem quedat amb uns adherits del Maresme (nascuts a Tortosa) per dinar, però nosaltres vam arribar tard, pel que només vam poder fer el cafè plegats. Un d'aquets tortosins era en Joan Ferré Almela, de 92 anys d'edat però amb una vitalitat sense fi.

Prenent una copa de cava, en Joan ens explicava diversos episodis de la història del país, des dels inicis de l'antiga Dertosa Ibera Ivercavona fins a la Batalla de l'Ebre, que en Joan va viure a primera línia del front de Guerra. Mentre ens explicava la duresa d'estar al front no va poder evitar plorar, emocionant-nos tots plegats i fent-nos recordar com els nostres avis i àvies van lluitar i donar la vida pel nostre país enfront la invasió del feixisme espanyol.

I al vespre jo no vaig poder evitar emocionar-me tampoc... si en Joan Ferré amb 16 anys, i tota aquella generació d'homes i dones, va haver d'agafar el fusell i anar al front a defensar la democràcia i la llibertat de Catalunya, què no podem fer amb el nostre vot el proper 28 de novembre? Només per respecte als que hi van deixar la pell ja hauríem de votar independència.

Continuar treballant (4º dia de campanya)

2010-11-15T23:51:00.000+01:00

09:10. Missatge al mòbil d’en Jordi Molinera: “El Periódico SI 0-2. Racometre (RAC1 SI 2-4 TGN 1, BCN 0-2, GIR 1. Rcat 1 per Lleida. Anem molt bé!”. Si dissabte de tornada de Gandesa cap a Altafulla comentavem amb en Ramón Roig l’enquesta del CIS, avui hem rebut una injecció d’optimisme amb l’enquesta de RAC1, que segons Jordi Basté, tenim assegurat un escó per Tarragona.

Tot i començar el dia veient que la feina feta està donant els seus resultat, pel matí he tingut una reunió per preparar uns materials de la meva assignatura amb la gent del meu Departament de la Facultat. No ho havia dit encara, però durant la campanya continuo exercint com a professor de Dret Constitucional a la UPF, tant en classes de Grau com d’un Màster. Solidaritat està integrada per gent que venim de diversos àmbits socials i professionals. Aquesta és l’unica manera d’acabar amb el cercle vicios dels polítics professionals que ens han dut a la ruina.

Després d’un intercanvi de trucades amb l’Albert Pereira, he tornat a la meva feina al despatx de la UPF per preparar unes classes d’un Master a Bilbao que tinc dilluns i dimarts que ve. Un cop acabada la feina a Barcelona, cap a Estació de França a agafar el tren cap a Altafulla i, a mitja tarda, reunió del Comité de campanya a la nova seu de Solidaritat Catalana a Tarragona, just al costat de l’Ajuntament.

Per ara, i tenint en compte que el 28N farà 4 mesos de la creació de Solidaritat, les coses van prou bé. La nostra gent ho veu, i això encara ens motiva més. Fa una setmana patiem per l’acte de demà dimarts a Tortosa, al Palau Felip Pedrell, però els nostres adherits i voluntaris de la la capital de les Terres de l’Ebre altra cosa no tindràn, però optimisme i ganes de treballar desinteressadament no els hi falta.

Al Camp de Tarragona també es treballa a tota maquina. Visita de la Núria Cadenes per Valls, Reus i Tarragona aquest cap de setmana amb gent de l’esquerra independentista, presentació a Altafulla amb en Jaume Renyer, l’Albert Pereira “on tour” per la Conca de Barberà i el Priorat. Molta gent ja m’ho ha dit: ja voldrien alguns partits parlamentaris tenir la estrucutura que tenim, i sobretot, la il·lusió que hi ha. Estic convençut que això es reflexarà el proper 28N... i si el Conde de Godó diu que tenim de 2 a 4 diputats, feu-me un favor, multipliqueu per 2.

De Deltebre a Gandesa passant pel Delta (2º dia de campanya)

2010-11-13T23:22:00.000+01:00

Fent una volta pel Delta, darrere de Riumar.

Si hi ha un territori del país que ha patit més els darrers anys és se'ns dubte les Terres de l'Ebre. Ha Solidaritat Catalana per la Independència en som conscients, i ja a l'acte que vam fer a Mora d'Ebre vam signar un compromís polític contra el cementiri nuclear, tal i com ens va demanar la gent de la Coordinadora Anticementari Nuclear de Catalunya. D'altres partits, com CiU i el PSC, s'han negat a firmar aquest compromís.

Avui teníem un parell d'actes, el primer al migdia a la biblioteca municipal de Deltebre. Tot i que ahir vam acabar tard a l'acte del Palau de Congressos (s'havia de celebrar un dia tant exitos!) avui tocava posar-nos en marxa d'hora. Llevar-se, esmorzar, comprar el diari i a les 10:30 agafar el tren cap a l'Aldea, on la Laia i l'Albert ens esperaven per anar cap a Deltebre.

Al costat de la biblioteca hi ha l'Ajuntament, presidit per una gran pancarta que crida "No al Transvasament" i ens recorda la traïció de la classe política catalana. Al 2001 la gent de la Plataforma en Defensa de l'Ebre ja va impedir l'entrada del bus de CiU, amb Felip Puig i Sònia Bertomeu (,aleshores de CiU, ara nº5 d'ERC per Tarragona), a Deltebre. 9 anys després, a Convergència les coses no han canviat gaire, i l'exconseller va de número 2 per Barcelona. Vist així, és lògic que a les Terres de l'Ebre encara hi hagi temor a un possible transvasament.

Després d'explicar els beneficis de la independència, era impossible refusar l'oferiment de la gent de Solidaritat Catalana del Baix Ebre de fer una passejada pel Delta, un paisatge únic dels país, que alguns s'han atrevit a posar en risc. Un espai on, amb les eines d'un Estat propi, esdevindria fàcilment un punt de referència del turisme de qualitat, dinamitzant l'economia local, mentre al mateix temps preservaríem l'entorn i la seva riquesa mediambiental.

Malgrat la tranquil·litat que inspira el Delta de l'Ebre, havíem de fer via i anar a dinar (gaudint així d'un altre tresor de la zona: la seva gran riquesa gastronòmica!) per després enfilar cap al segon acte del dia, aquest cop a la capital de la Terra Alta, a Gandesa, on encara ara es mante viu el record de la Batalla de l'Ebre. A l'acte, celebrat al Palau de Castellà, en Xavier Garcia (d'Alternativa Verda) ja s'ha encarregat de recordar-nos del nostre dolorós passat i l'Alex Sanchez (del Cercle Català de Negocis) ha denunciat l'actual espoli fiscal que patim al país, oferint però un futur il·lusionador si esdevenim independents.

A la Terra Alta és fàcil veure de nou com necessitem urgentment un Estat propi. Tant per fer-hi arribar la xarxa ferroviària a les 12.000 persones de la comarca i connectar-les amb el país, com per ajudar a internacionalitzar els productes de qualitat de la terra com l'oli i el vi amb DO pròpia. A més només amb la independència la gent de les Terres de l'Ebre podrà veure realitzat el seu somni de tenir una Vegueria pròpia... una conseqüència més de la Sentència del Tribunal Constitucional que impossibilita el desenvolupament de Catalunya dins d'Espanya.

Un cop acabat l'acte, ja de nit, en Ramon i la Montserrat ens tornen cap a Altafulla (mil gràcies!) i pel viatge comparem l'enquesta del CIS amb les altres que ens donen l'escó per Tarragona, recordem els moments estel·lars de l'acte de Tarragona i jo ja començo a pensar amb els actes de diumenge. Esmorzar a la Fira de Riudoms i per la tarda cap a Sarral, a la Conca de Barberà, així doncs, només arribar a casa un iogurt i a dormir!

Revolucionant Tarragona (1º dia de campanya)

2010-11-12T23:39:00.001+01:00

Després d'una llarga precampanya, que per a Solidaritat Catalana ha significat una autentica marató d'actes per donar-se a conèixer arreu del Principat, ahir vam iniciar l'sprint final. 15 dies per convèncer que la gent que estem a les llistes de SI som la millor opció per donar acció política independentista al Parlament a partir del proper 28 de novembre.

De fet, la campanya electoral la vam començar dijous a la nit fent l'enganxada de cartells a la Rambla Nova com mana la tradició. Més enllà d'aquesta tradició, em va sobtar que quan els simpatitzants de Solidaritat Catalana cridaven "independència, independència" al centre de Tarragona, la reacció de la gent de CiU va ser callar. Res més, això és el canvi? Lamentablement és el de sempre.

Més enllà d'aquesta anècdota, la nostra activitat començava en poques hores, ja que divendres al matí ja estàvem passejant pel Mercat Central de Tarragona amb en Joan Laporta, creant una autentica revolució d'il·lusió, i el que és més important, recollint suports pel projecte independentista de Solidaritat Catalana, malgrat l'intent de certa premsa de silenciar-nos.

Després del bany de masses (a DelCamp.cat comparaven en Joan Laporta amb una estrella de rock) tocava anar a la URV, on juntament amb l'Alfons Civit, vam demanar el vot als vora 150 estudiants (que per ser divendres...) que havien a l'Aula Magna, i el missatge davant la comunitat universitària és clar, o assolim l'Estat propi o la Catalunya autonòmica ens porta de cap a la ruïna i la conseqüent desvertebració de la universitat pública catalana.

Si algú que no l'hi interessa que no s'inverteixi en educació (a part dels i les estudiants) és el món empresarial, amb qui vam dinar, que demanen mà d'obra preparada, i així anar desenvolupant l'economia del Camp de Tarragona i creant llocs d'ocupació. Un cop dinats, passejada per la Rambla Nova i a buscar sort tocant ferro al Balcó del Mediterrani, convidant als tarragonins i tarragonines a l'acte que va ser la cirereta del dia: omplir el Palau de Congressos de la ciutat.

A aquesta festa que vam compartir amb vora 900 persones, a part d'en Joan Laporta i jo mateix, també hi van participar en Xavier Almagro, l'Albert Pereira i l'Uriel Bertran. Tot un luxe! La sensació és de que, malgrat el que puguin dir els poders fàctics, anem pel bon camí. Portem setmanes coneixent la gent, el territori i els problemes del país a les nostres comarques, i ara és el moment d'aportar tota la nostra força per declarar l'Estat català per una cosa molt senzilla: volem viure millor.

Això no ha fet res més que començar!

La il·lusió

2010-11-10T16:57:00.000+01:00

La concurrència massiva als actes de Solidaritat Catalana demostra la il·lusió que generen les nostres propostes i perfila l’èxit esclatant que obtindrem a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. I no és estrany, SI és l’única proposta política que planteja l’únic projecte viable per Catalunya: la construcció d’un Estat propi a la Unió Europea. Després de les profundes agressions rebudes des de l’Estat Espanyol contra l’autogovern la majoria de la ciutadania comença a constatar que només amb la independència gaudirem de plena capacitat de decisió i de recursos per superar els reptes que tenallen la nostra societat.

Persistir en l’autonomisme, o aprofundir en utòpiques singladures sobre l’Espanya federal, no farà res més que conduir a la frustració, a la inoperància, a la ruïna social i econòmica i a la devastació cultural. L’estament polític que fins ara ocupa el Parlament de Catalunya no pot continuar ancorat en la mentida ni en la pantomima d’unes institucions condemnades a l’absència de poder polític. Per a ells fins ara ha estat molt còmode defugir la responsabilitat de ser plenament sobirans: escalfaven un escó, cobraven una nòmina i gaudien d’unes prerrogatives sense adoptar cap solució. Això s’ha acabat. El poble de Catalunya ja ha dit prou. És massa evident que dins d’Espanya no farem res més que suportar noves humiliacions i noves espoliacions.

Només SI, a través de la candidatura liderada per Joan Laporta, compta amb la capacitat i l’entusiasme per consolidar la majoria parlamentària necessària per portar el país a la llibertat. Us encoratjo a que assistiu als nostres actes de campanya i us deixeu encomanar de l’esperança de treballar junts per la Catalunya rica i pròspera que serà aquest nou Estat de la Unió Europea.

Solidaritat del Camp, gent del llamp

2010-11-09T03:27:00.000+01:00

Avui us deixo amb un petit article de suport que ha escrit al seu bloc l'amic Jaume Renyer. Gràcies Jaume!

Abans d'ahir l'acte de pre-campanya de Solidaritat Catalana per la Independència a Valls va ésser tot un èxit d'assistència. Un indicatiu més que fa preveure que la candidatura que encapçalen a Tarragona Hèctor López Bofill, Albert Pereira i Caritat Garcia està arribant a la base electoral independentista en aquestes comarques.

La campanya electoral a la circumscripció de Tarragona prefigura els canvis que a nivell nacional es perceben entre les diverses formacions independentistes. Esquerra, amb la generació 2.O del clan de l'avellana al capdavant, pot experimentar una notable davallada assolint un únic diputat. Solidaritat pot obtenir-ne un altre i Reagrupament, evidentment, cap. El fet que en tan sols tres mesos SCI hagi articulat un discurs consistent i unes llistes solvents, escollides democràticament no per cooptació, només s'explica per l'existència d'un gruix social mancat de referència política. Després de la involució en els plantejaments nacionals d'Esquerra, hi ha molta gent disposada a recolzar una proposta independentista i de regeneració democràtica creïble.

L'acte d'inici de campanya el proper divendres 12 al palau de congressos de Tarragona, un escenari que ningú altre s'ha atrevit a llogar, serà una altra fita en la cursa electoral de Solidaritat i el preludi de la conformació d'un projecte polític després de les eleccions a l'alçada dels reptes que el país té plantejats.

Solidaritat a Llorenç del Penedès

2010-10-31T03:07:00.000+01:00

Anna Arqué: “Solidaritat és l’eina per dotar l’independentisme d’acció política”

Tot just quan es compleixen 3 mesos de la creació de la nova coalició independentista liderada per Joan Laporta, Solidaritat es planta a les properes eleccions amb el seu Manifest electoral aprovat gairebé per unanimitat entre els seus adherits. El cap de llista per la demarcació de Tarragona, Hèctor López Bofill, va aprofitar l’acte del partit a Llorenç del Penedès per explicar als assistents part del Manifest.

D’esquerra a dreta: Josep Maria Calaf, Hèctor López Bofill, Anna Arqué i Núria Coral.

Crear un partit del no res, a 3 mesos de les eleccions i amb un sistema català de partits molt definit no és fàcil. Un exemple n’és les rigoroses normatives del CAC de prohibir qualsevol tipus de publicitat electoral, tant a les emissores de radio com televisions, ja siguin privades o públiques. Per a Hèctor López Bofill aquesta maniobra de l’stablishment respon a la por dels actuals partits parlamentaris de perdre les seves quotes de poder enfront noves formacions polítiques com Solidaritat Catalana, disposades a oferir a la ciutadania un nou model.

Per López Bofill el proper 28 de novembre s’ha d’apostar per aquelles candidatures que apostin per passar de l’actual sistema autonòmic cap a l’Estat propi. “Ara mateix tenim un Parlament de fireta. Ni pot decidir sobre la reforma laboral, ni participar en la reformulació del sistema de caixes. Hem de dotar al nostre Parlament d’un poder polític real per solucionar així els problemes reals del poble, i això només és possible amb una declaració unilateral d’independència”, ha reclamat el cap de llista per Tarragona de Solidaritat Catalana per la independència a Llorenç del Penedès, acompanyat pels candidats penedesencs Joan Maria Calaf i Núria Coral, i de la candidata per Barcelona, Anna Arqué.

El candidat de Solidaritat Catalana ha lamentat que “enfront la situació d’agressió continua cap a Catalunya, els líders polítics opten per arronsar-se i no ser ni capaços de tornar a presentar-se davant dels seus antics votants, com és el cas del President del Parlament, Ernest Benach, que després de rebutjar la ILP a favor d’una consulta nacional, opta per presentar-se per la demarcació de Barcelona, tot i ser de Reus, i així assegurar-se una cadira a la propera legislatura”.

El vendrellenc Josep Maria Calaf, número 5 a les llistes per Tarragona, ha volgut lamentar la insistència d’instal·lar aprop de Llorenç del Penedès el macropoligon de distribució de mercaderies “LogisPenedès”. Per Calaf “La construcció del Logis suposarà un gran impacte mediambiental per a tot el Penedès, i malgrat la insistència d’alguns, la nostra Vegueria no pot assumir aquest cost tant alt que se’ns demana”.

Arqué, que va tenir una alta implicació en les tres primeres onades (13 de desembre, 28 de febrer i 25 d’abril) de les consultes per la independència de Catalunya com a responsable de comunicació exterior de la Coordinadora, ha lamentat la poca implicació dels partits polítics en el procés cap a la independència. Per Arqué, “la seva inactivitat social i parlamentaria ens han obligat a aquells que actuàvem de forma voluntària a organitzar-nos per dotar a l’independentisme d’una acció política real.”

La número 5 per Barcelona ha volgut destacar l’alt percentatge de dones, i l’alta capacitat d’acció política d’aquestes, que participen i formen part de les llistes de Solidaritat Catalana, tal i com ha explicat a Llorenç del Penedès, la coalició a diferència del que sol passar als altres partits, no ha tingut cap tipus per complir la paritat a les llistes. “És tot un orgull mirar les llistes i veure companyes com Isabel Clara-Simó, Núria Cadenes o Núria Coral, que enfront la passivitat del Parlament per a que es respecti la voluntat del poble català, opten per donar un pas endavant i donar exemple”.

Solidaritat a la Riera de Gaià

2010-10-27T01:03:00.000+02:00

L'exregidora i cap de llista d’Esquerra Republicana, Iolanda Roch, presenta Solidaritat Catalana per la Independència a la Riera de Gaià.

La que fou regidora del 2005 al 2007 i cap de llista d'Esquerra Repubicana a la Riera de Gaià a les eleccions municipals del 2007, va presentar la nova coalició independentista, Solidaritat Catalana aquest divendres a la Riera. L'acte va comptar amb la participació de l'altafullenc i cap de llista per Tarragona Hèctor López Bofill i el rierenc i candidat per Barcelona, Jordi Sanchez.

Cada cop queda menys per les eleccions catalanes del 28N i Solidaritat Catalana per la Independència, coalició independentista promoguda per Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran, intensifica les seves presentacions per donar a conèixer aquest nou projecte a tots els i les catalanes. Aquest divendres va ser el torn de la Riera de Gaià, i l'exregidora d'ERC va ser l'encarregada de presentar al municipi el nou partit als seus convilatans.

Roch, que va presentar el passat 4 d'octubre la seva dimissió com a regidora després de 5 anys al ple rierenc, ha volgut mostrar el seu suport públic a Solidaritat Catalana ja que ha decidit sumar-se a un projecte clar, concís i sense complexos, “volem la indepedència i la volem per dignitat, perquè hi tenim dret i és possible”, pensa que és el moment de canviar les regles del joc en la relació Catalunya-Estat espanyol i Solidaritat Catalana és bon instrument per aconseguir-ho.

A l'acte, on hi van assistir una cinquantena de persones, Hèctor López Bofill va explicar com serà el procés cap a la independència si Solidaritat Catalana és determinant al Parlament que sorgeixi de les eleccions del proper 28 de novembre. Pel cap de llista de Solidaritat a la demarcació de Tarragona, la independència de Catalunya serà "un exemple de democràcia i pacifisme per a tota la societat europea, i un exemple a seguir per d'altres nacions sense Estat com Escòcia i Flandes".

Finalment també va intervenir el rierenc i candidat per Barcelona Jordi Sanchez, que va exposar perquè convé a Catalunya que esdevingui un Estat independent posant exemples clars, "durant l'estona que haurem estat aquí, Catalunya haurà perdut 5 milions d'euros. Això amb un Estat propi no ens passaria." Al finalitzar els ponents van conversar amb els assistents a l'acte, i alguns, van adherir-se a Solidaritat Catalana per la Independència.

La Convenció Nacional

2010-10-25T01:20:00.000+02:00

Avui ens hem trobat al Palau de Congressos de Barcelona gairebé 1.500 simpatitzants i adherits i adherides a Solidaritat Catalana per la Independència. Ha estat una jornada emocionant, on plegats hem aprovat el nostre Manifest electoral, manifest que he tingut l'orgull de defensar davant de tots els assistents.

Per a tots aquells i aquelles que no heu pogut venir avui a la Convenció Nacional, us recomano fer una lectura de l'escrit que ha fet el company Jordi Casadevall (candidat de Solidaritat Catalana per la Independència per Tarragona) al seu bloc:

Solidaritat Catalana, a punt

Aquest matí s'ha celebrat la I Convenció Nacional de Solidaritat Catalana per la Independència, que ha servit per aprovar el manifest electoral i fer la presentació dels candidats. La maquinària ja està a punt per la campanya electoral. Aquí van algunes notes anecdòtiques de la jornada.

* El marc incomparable de l'esdeveniment era el Palau de Congressos de Barcelona. L'organització, aquesta vegada, ha estat un pèl caòtica, amb cues al carrer, cues a dins i un retard en l'inici de tres quarts d'hora. Potser per "compensar", l'acte ha acabat a les quatre de la tarda. Res a objectar, tenint en compte la premura de temps en què treballa la coalició.

* L'aprovació definitiva del manifest ha estat "a la búlgara", amb només dos vots en blanc, però prèviament l'assemblea sobirana ha acceptat una esmena al text oficial en el sentit de substituir espoli per espoliació. Doncs no, espoli no està ben dit. Hi he votat a favor, és clar.

* Després ha arribat l'hora dels parlaments: la Isabel-Clara Simó, representants dels partits coaligats a Solidaritat i portaveus d'Unitat Catalana (de Catalunya Nord) i del partit flamenc independentista majoritari (que ha parlat en anglès mentre la pantalla oferia la traducció al català, amb alguns desajustos).

* Isabel-Clara Simó ha estat magnífica. S'ha posat el vestit d'augur i ens ha previngut dels tres enemics que tindrem aquesta campanya: la caverna espanyolista, els catalans espanyols i els independentistes teòrics (sí, home, aquells que no troben mai el moment). Als tres grups sabrem fer-los front com Déu mana.

* Per la seva banda, Josep Guia, el matemàtic del PSAN, ens ha ofert dos conceptes clau per interpretar bé Solidaritat: la transversalitat (per exemple, ell és d'esquerra) i la territorialitat (per exemple, ell és del País Valencià). L'incombustible Guia ens espera la setmana que ve al tradicional Aplec del Puig.

* Intercalat entre els parlaments, han passat un video publicitari que tocarà la fibra sensible. Us n'explico el final: una parella, en una nit d'estiu, veu un estel fugaç; ella li diu que demani un desig; el següent pla, el darrer, és una paraula que comença per "i": aquest és el desig que es farà realitat més aviat del que pensem.

* Ha arribat el moment dels candidats. S'han succeït els parlaments dels diferents caps de llista. Primer el de Girona, Toni Strubell, molt orgullós d'incloure a la seva llista el Santi Vilanova (verd) o la Núria Cadenas, emocionada de tants aplaudiments. Després, el de Tarragona, Hèctor López Bofill, prevenint-nos de que sapiguem destriar el gra de la palla ("que no us vinguin amb "cuentos"). I finalment, el de Lleida, que és clavadet al Montilla. De físic, és clar.

* Al final de cada intervenció, ens hem alineat al centre de l'escenari tots els candidats de cada província, mentre saludàvem com si haguéssim acabat una representació teatral. Però l'apassionant obra no ha fet més que començar.

* L'últim a intervenir ha estat Joan Laporta. Ha demanat un aplaudiment específic per a Alfons López Tena i Uriel Bertran, que han correspost aixecant els quatre dits el primer, i el puny el segon. Una magnífica lliçó pràctica del què significa la transversalitat a què feia referència Josep Guia. Una frase de Laporta? Em quedo amb la seva idea de que el moment actual, crucial, de l'independentisme és com un maridatge entre la història i el futur. Ho he trobat original i encertat. Que visquin els nuvis.

AGENDA POLÍTICA

Dilluns, 25 d'octubre. Conferència El procés cap a la Independència, a càrrec d'Hèctor López Bofill. A l'aula 314 del Campus Catalunya de la URV, a les 12,00 h.

Dilluns, 25 d'octubre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independència al Serrallo. A l'Associació de Veïns del Serrallo (c. de Salou, B, Tarragona), a les 18,00 h.

Dilluns, 25 d'octubre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independència a Alforja. Al Centre d'Amics, a les 20,00 h.

Dilluns, 25 d'octubre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independència a Picamoixons. Al Local Social, a les 20,00 h.

Utopies del concert

2010-10-20T17:26:00.001+02:00

És sorprenent que després de l’ensulsiada de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut encara hi hagi forces polítiques catalanistes que insisteixin en projectes utòpics com ho són tots aquells que demanen el consentiment de l’Estat espanyol. És una gran paradoxa política que passin per realistes o “gradualistes” propostes impossibles i es continuï desplaçant fora de l’agenda dels partits amb representació parlamentària l’únic plantejament que podem decidir des de Catalunya i que garantiria la plena disposició de tots els recursos i de totes les competències: la constitució d’un Estat propi.

Com que encara no han tingut prou d’aventures fracassades (la reforma estatutària, per exemple) Mas i la federació que presideix ens volen arrossegar a una altre fracàs assegurat per por a plantejar l’envit de la sobirania. El concert econòmic aprovat per Espanya, com diem, és molt més fantasiós que una declaració unilateral d’independència que, al capdavall, podem decidir aquí.

Contra el que es defensa des de CiU, el reconeixement del concert per Catalunya, en l’actual interpretació sostinguda pel Tribunal Constitucional espanyol, exigiria reforma constitucional. En aquests moments, com és ben sabut, només disposen del sistema de concert a l’estat Espanyol País Basc i Navarra, fórmula de finançament que deriva de l’actualització dels seus drets històrics continguda a la disposició addicional primera de la Constitució i només reconeguda per a aquests territoris que són els únics subjectes de foralitat pública. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut deixa ben clar (Fonament Jurídic 10) que entre els drets històrics de Catalunya no s’inclouen els que es prediquen dels territoris forals (com ara el concert econòmic), això ja havia estat insinuat pel mateix Consell Consultiu en el seu dictamen sobre el projecte de reforma estatutària l’any 2005. En conclusió, atribuir el sistema de concert a Catalunya requeriria, pel cap baix, una reforma de la disposició addicional primera de la Constitució i això exigeix tres cinquenes parts de Congrés i Senat (una majoria de 210 diputats al Congrés, tots els partits polítics catalans n’aporten 47) i, si ho demanen una desena part de diputats i senadors, referèndum a tot l’estat.

Es podria argumentar que seria possible accedir a un sistema de concert només reformant la Llei Orgànica del Finançament de les Comunitats Autònomes, LOFCA (jo ho considero inviable atès el fonament que té el concert a Navarra i al País Basc en la disposició addicional primera CE), però cal deixar ben clar que això només succeiria si totes les comunitats autònomes de règim comú assumissin el sistema de concert perquè altrament s’instaurarien uns mecanismes de bilateralitat en matèria financera inconstitucionals d’acord amb la mateixa sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. D’altra banda, sembla políticament impossible que totes les comunitats autònomes de règim comú s’avinguin a aprovar un sistema de finançament en el qual moltes d’elles hi perdrien recursos. Sobre qualsevol reforma de la LOFCA s’exigirà l’aprovació per part del Consell de Política Fiscal i Financera amb representació de totes les Comunitats Autònomes. Ja vam constatar com va funcionar el sistema en la darrera reforma del sistema de finançament i com va quedar clar que, contra el mateix que es deia des de CiU, la LOFCA preval sobre l’Estatut o sobre qualsevol decisió en matèria financera que es pugui prendre des de Catalunya.

Val a dir que tots aquests mecanismes només es podrien començar a activar (i a ser avortats des d’Espanya, pel Consell de Política Fiscal i Financera, per les Corts Generals o pel Tribunal Constitucional) en el difícil supòsit que es doni la combinació política singular que anhelen Mas i CiU: majoria parlamentària a Catalunya i capacitat decisiva a Madrid per donar suport a un govern en minoria del PP o del PSOE. També cal destacar que aquest conjunt de circumstàncies només es podrien donar a partir del 2012 mentre la Generalitat va aquest 2010 ja cap a la fallida i ni Mas ni CiU semblen plantejar alternatives al període 2010-2012 que no sigui continuar emetent aquests bons de deute públic de difícil pagament.

Una nova classe dirigent

2010-10-04T02:30:00.001+02:00

La majoria de l’arc polític actual, inclosos els dirigents de CiU i d’ERC, rebutgen obrir el procés independentista perquè saben que això fulminaria els privilegis que han obtingut sota l’autonomisme. L’oposició de CiU a rebentar l’estructura autonòmica i a llançar-se cap a l’Estat propi ha estat constant i visceral.

En els moments que la mateixa dinàmica social i política portaven cap a la ruptura amb Espanya, CiU no ha fallat en la seva predisposició a cosir Catalunya amb l’Estat: així va ser durant l’elaboració de l’Estatut al 2006 amb el pacte Mas-Zapatero i així ha tornat a succeir el 2010 en què, malgrat els milions de persones abocades al carrer cridant “independència”, els vots de CiU han estat decisius per avortar el moviment de les consultes populars i, en un altre sentit, la proposta més agosarada de Mas a les properes eleccions és la ridícula (i inconstitucional, per cert) reivindicació del concert.

La retòrica de CiU de vegades s’acosta als plantejaments més encesos (votar resolucions parlamentàries a favor del dret a l’autodeterminació, parlar del dret a decidir) però a la pràctica els seus gestos són com els del PSC: votar sempre a favor de la unitat d’Espanya. CiU no té projecte més enllà de continuar gestionant (l’escassa) descentralització administrativa que ha representat l’Estat autonòmic. Malgrat que la majoria dels seus votants, les seves bases i alguns dels seus quadres creguin en l’independentisme Mas, la gent que l’envolta i l’herència del pujolisme (inclòs el mateix Pujol) creuen més en els poders fàctics del postfranquisme. Aquests, que vinculen el seu negoci al fet de continuar a Espanya, garanteixen el suport a la federació i la possibilitat de guanyar les eleccions sempre que els esmentats partits no s’extraviïn massa en aventures sobiranistes.

Per la seva part, les reticències dels dirigents d’ERC a la plena sobirania són més subtils però no per això menys manifestes. Tot i l’empenta i la novetat que va significar la majoria d’ERC aconseguida el 2003 (en bona part perquè en aquell moment l’independentisme d’esquerres també es trobava associat a una renovació de l’elit autonomista) l’ambició interna dels dirigents d’aquesta formació va consistir també en perpetuar-se en el poder en una estructutura autonòmica però aquest cop a través d’una coalició d’esquerres.

Als 23 anys de pujolisme ben bé hi podien seguir 23 anys de tripartit, van pensar els nouvinguts al govern de la Generalitat. La voluntat de pactar amb l’ordre en comptes d’apostar per la ruptura es va exterioritzar en els dirigents d’ERC des del principi del nou govern: des del passar pàgina de pressa de l’únic episodi de confrontació real amb Espanya (la reunió amb dirigents d’ETA de l’aleshores conseller primer, Josep-Lluís Carod-Rovira, i que va significar l’obtenció de més de 600.000 vots per a ERC a les eleccions a les Corts espanyoles de 2004) fins a la temptació de la cúpula d’ERC de demanar un vot afirmatiu (el “sí” crític, en deien) a l’Estatut retallat en contra del parer de les bases.

Amb Carod descavalcat de la Presidència d’ERC i sota el lideratge de Puigcercós la defensa de l’ordre autonòmic s’ha mantingut sobretot a través de reforçar la línia ideològica del partit en l’eix “dreta-esquerra” en comptes de posar èmfasi en el conflicte “Estat espanyol-nació emergent”, cosa que ha continuat significant una aposta per ungir de virtuts el PSC, el principal soci de govern i agent de l’immobilisme nacional.

Però en un moment en què l’independentisme està en plena efervescència, els dirigents d’ERC han accentuat la seva oposició a gestos de confrontació amb l’Estat tot refredant l’impuls espontani de les consultes populars municipals per la independència, expressant la seva incomoditat davant la publicació de les primeres enquestes que revelaven un suport majoritari a l’estat català (estudi de la UOC de desembre de 2009) i, en acabat, votant a la Mesa del Parlament en contra de la tramitació de la iniciativa legislativa popular de consulta popular no refrendetària sobre la independència de Catalunya i no fent res per impedir que la mateixa Mesa del Parlament cancel·lés la decisió d’impulsar una consulta popular oficial sobre la mateixa qüestió.

En el moment de la veritat, també a ERC, doncs, esfereïment i blindadge a favor de preservar l’statu quo. Això, d’altra banda, ha estat plenament compatible amb l’actitud llagotera que en ocasions els dirigents d’ERC han expressat en aquests anys de tripartit cap als mateixos poders fàctics financers i mediàtics als quals abans CiU rendia vassallatge. No es va tornar a saber res més, per exemple, de la campanya “Catalunya lliure de peatges” un cop membres d’ERC van integrar el govern de la Generalitat.

En acabat, la manca de coratge i la incompetència dels dirigents d’ERC ha abocat a la desintegració de qualsevol mena de direcció política i de projecte pautat cap a la independència, sense que, després de set anys de formar part del govern hagin creat estructures de poder social, econòmic o cultural que planti cara a les estructures hegemòniques a Catalunya desde la Transició.

En definitiva tant CiU com ERC (ja no parlem dels altres partits d’obediència espanyola) no han plantejat alternatives a l’ordre existent i sovint s’han aprofitat dels magres beneficis del mateix. D’aquí que l’enfortiment del projecte independentista generi recels perquè les elits polítiques actuals són perfectament conscients que un nou Estat també significa un canvi de classe dirigent. ERC podria haver obert la bretxa des del 2003, però en comptes d’eixamplar el cercle de complicitats apareix com un cas únic en la política comparada de partit que en arribar el poder perd totes les simpaties dels sectors socials i intel·lectuals que abans el recolzaven. La pretensió d’integrar-se en el sistema d’equilibris forjat des de l’autonomisme (en comptes de lluitar per rebentar-lo) els tornarà a condemnar a la marginalitat política.

I això es pot produir perquè ni ERC, ni tampoc CiU, no tenen oferta electoral pel sector que composa el gruix social primordial del catalanisme: les classes mitjanes independentistes amb consciència política i formades ja sota la democràcia i sota la normalització lingüística. CiU no les atrau per la tebior del seu discurs nacional i ERC les rebutja amb els seu discurs basat en la confrontació entre “esquerres” i “dretes” i la seva visió idealitzada de les classes proletàries urbanes catalanistes que, o bé són una minoria o bé no tenen sensibilitat catalanista de manera que mai no abandonaran el seu vot d’obediència espanyola per un partit d’esquerres catalanista tret que s’avanci en el procés de sobirania i, amb l’Estat propi, se superi la confrontació identitària.

La paradoxa és que els quadres dirigents dels sectors de les classes mitjanes independentistes, malgrat la seva alta qualificació i la seva remarcable trajectòria professional encara no han accedit al conjunt de les estructures de poder, sigui perquè en les esferes empresarials i administratives encara predomina una gerontocràcia amb un esquema mental tardofranquista (en aquest aspecte també podríem trobar un dels elements causants de la profunditat de la crisi a Catalunya) sigui perquè a aquesta gerontocràcia li ha convingut la consolidació de partits que han promogut dirigents poc preparats, servils i, sobretot, lleials al marc polític i econòmic derivat de la Transició.

En el moment que hi hagi una força que sàpiga captar d’una banda el malestar inherent a aquestes classes mitjanes i, de l’altra, atraure el talent dels mateixos sectors catalanistes que fins ara han prosperat en les seves carreres professionals i al marge de la política, podria esclatar el catalitzador d’una nova majoria amb capacitat de trencar el marc polític caduc i obrir un nou horitzó.

Vaga i esquerra nacional

2010-09-27T12:00:00.000+02:00

Caldria que alguns d'aquests polítics que des d'un escó o des d'un càrrec de govern gosen repartir credencials de pertinença a l'esquerra nacional reflexionessin una bona estona sobre el fet d'haver estat set anys en el poder i d'haver estat incapaços de promoure la vertebració d'un sindicat nacional que defensi els interessos dels treballadors de Catalunya. Ens trobem a tocar d'una vaga general amb un calendari, unes reivindicacions i unes mobilitzacions monopolitzades per uns sindicats d'abast estatal. Les crides a la protesta derivades de la lògica específica que pateix l'àmbit català de les relacions laborals, i que es concentren en el problema de la dominació nacional, no passen de ser, malauradament, proclames enarborades per sindicats minoritaris o per projectes polítics de vocació majoritària però que encara no han disposat de prou temps per consolidar-se.

Un moviment nacional d'esquerres hauria d'haver tingut com a prioritat absoluta construir un factor de poder sindical que denunciés la completa manca de recursos i de competències que tenim a Catalunya per fer front als reptes de la crisi econòmica global i per frenar la desertització del teixit industrial i productiu que amenaça el país i els llocs de treball. No hi haurà independència sense agents social forts, però aquells que els haurien d'haver propulsat han optat (amb la inoperància que ha caracteritzat totes les seves actuacions) per mantenir l'statu quo d'un conflicte social emmarcat en el context espanyol i que mira cap a l'altra banda quan s'assenyala que els dèficits de benestar i d'absència de suport a l'economia productiva procedeixen del problema de la dependència política. En qualsevol cas, hem arribat fins aquí i almenys cal aprofitar la mobilització del dia 29 de setembre per combatre la persistència del dèficit fiscal que està empobrint el país i per reclamar que volem la plena sobirania per decidir sobre el model laboral i econòmic que aspirem a construir. La qüestió no és només estar en contra de l'abaratiment de l'acomiadament i de l'increment de la precarietat laboral que les reformes normatives propiciaran, és preguntar-se per què ha de decidir sobre aquestes qüestions el govern d'una nació dedicada a esprémer els recursos de la nostra i que, a més, ha gestionat la riquesa usurpada de la manera més frívola i més ineficient possible.

L'esquerra catalana representada a les institucions, encara que ara tinguin el cinisme d'ungir-se amb els atributs de la puresa ideològica, no ha fet els deures en la construcció d'un moviment català defensor de la justícia social perquè això hauria suposat desballestar el règim sindical d'obediència espanyola amb els quals han pactat a la Generalitat i han donat suport puntual en diverses ocasions a Madrid. Amb quina legitimitat pot cridar un partit com ERC a donar suport a la vaga contra l'espoli fiscal? Cal recordar que els seus vots al Congrés van contribuir a aprovar pressupostos estatals entre els anys 2004 i 2006 i que la direcció del partit va acceptar el model de finançament del 2009 que certifica l'extracció exorbitant de recursos cap a Espanya en detriment de la construcció de l'estat del benestar a Catalunya. Amb aquest expedient algú es pot atribuir el paper de paladí de les classes treballadores catalanes?

Una coalició de govern que es va justificar per promoure les polítiques socials acaba el seu mandat amb la població més empobrida que mai i amb els serveis públics de tota índole (sanitat, ensenyament, transports) amb el funcionament més deficient de la història recent. El tripartit també acaba amb el sector públic al caire de la fallida i amb un terç de la indústria catalana evaporada.

Però un dels fracassos més clamorosos del projecte tal vegada consisteix en la fractura social que s'està obrint de forma accelerada, provocada, sobretot, per la deslleialtat nacional. L'any 2006 es va justificar l'anomenat Pacte d'Entesa per cosir al catalanisme determinats sectors socials de l'esquerra integrats en un imaginari espanyol. No obstant això, el president Montilla, principal icona d'aquesta operació, acaba la legislatura convocant a les urnes en un discurs bilingüe i reforça la seva candidatura amb la tornada de Celestino Corbacho, una de les figures amb menys sensibilitat catalanista del PSC. ERC subordina tot el seu projecte polític a catalanitzar el PSC i, no sols no guanya cap mena de suport a les àrees metropolitanes en què aspirava a créixer i a estendre l'independentisme sinó que deixa un PSC més lerrouxista que mai, sense que tingui cap impacte electoral a favor de l'esquerra independentista, d'altra banda, que el PSC es presenti a les eleccions amb el ministre contra la política del qual es fa una vaga general.

No sorprèn que, amb els antecedents d'inèpcia que hem descrit, l'esquerra nacional oficial no reaccioni ni en aquestes circumstàncies que eventualment podrien haver estat favorables per acumular força sindical i per evitar l'esqueixada nacional. Però almenys caldria que deixessin de fer el ridícul quan acusen els que no comparteixen la seva estratègia fracassada de ser “la dreta independentista”, de repetir com un lloro de fira que “hem fet Montilla catalanista” i de continuar obsessionats a atacar l'empastifada de CiU en comptes de castigar els principals responsables de l'immobilisme nacional i del desastre social amb els quals governen.